dilluns, 19 de novembre del 2012

Hem nascut per córrer?

Ahir vaig acabar finalment el llibre "Nascuts per córrer" del Christopher MacDougall. És una fricada escrita amb un estil poc brillant sobre una tribu d'indis del nord de Mèxic que té el córrer llargues distàncies tant integrat a la seva vida  que són capaços de córrer 80 Km durant una setmana seguida sense perdre el somriure dels llabis. La trama principal, una descripció més o menys novel·lada sobre uns fets que van succeir veritablement, tracta d'un exboxador yankie que fa temps que s'ha instal·lat a viure amb ells, i que vol organitzar una cursa més o menys secreta entre els cracs de la ultradistància de muntanya als USA i aquests indis tímids i reservats, que viuen en coves i s'alimenten de blat de moro. Paral·lelament a aquesta història, però, l'autor introdueix llargues reflexions i informació històrica sobre la cursa d'ultrafons. És un esport on les dones poden arribar a superar als homes, on tot i necessitar molta energia i molta proteïna, la major part de cracs mundials són vegetarians i mengen com pobres, on personatges amb una complexió aparentment poc esportiva despunten clarament sobre d'altres amb un cos canònicament atlètic, on habitualment un corredor de quaranta anys guanya a un de dinou (actualment s'està trencant aquesta màxima, però igualment, que corredors de quaranta en amunt ostentin segones i terceres posicions no es veu a cap altre esport), i on hi ha corredors moderns i occidentals que als seus trenta-i-escaig o quaranta anys han aconseguit curar lesions mitjançant la pràctica del córrer descalç. En resum, un seguit d'aparents contrasentits que l'escriptor (periodista de formació)  en va estirant el fil.

D'entre totes les reflexions i explicacions n'hi ha una que m'ha interessat especialment (per la vessant científica, suposo). Resulta que uns paleontòlegs aficionats a córrer es van preguntar si això ens conferia un avantatge evolutiu. Alguna cosa hi ha d'haver als nostres gens que empenyin a milers de persones a córrer distàncies insultants per la muntanya... Al començament es van descebre una mica, pensant que havien estat víctimes de la síndroma del martell (aquella que diu que quan tens un martell a la mà veus claus per tot arreu). És evident que els humans som uns corredors nefastos. D'entrada, anem sobre dues potes, la qual cosa ens limita moltíssim la velocitat i, a més, estem més aviat poc musculats. Però això són virtuts únicament per a la velocitat. Si ens fixem en el guepard de la sabana (però el mateix valdria per al conill) veurem com l'animal arqueja el cos unint les potes del davant amb les del darrere, fet que apreta totes les vísceres cap al diagrafma, buidant els pulmons d'aire. Quan surt projectat, estira els pulmons al màxim fent-hi entrar tot l'aire possible. Quina màquina més perfecta! Fins a cert punt... Aquesta qualitat anatòmica l'obliga a tenir una freqüència respiratòria lligada a la freqüència de passes. A aquesta limitació se li afegeix que l'animal, com tots els que tenen pèl, no sua, sinó que transpira únicament pels pulmons. El resultat és que el guepard pot córrer molt ràpid, però fins i tot quan està trotant a una velocitat mitja, únicament ho pot fer durant un temps limitat. De fet, no cal anar tan lluny. Sovint surto a córrer amb un company que té un gos. L'animal sol venir amb nosaltres i s'ho passa pipa corrent amunt i avall pel bosc, però quan arriba el bo de l'estiu s'ha acabat la comanyia; l'àgil animal és incapaç de seguir el nostre ritme suau per la muntanya durant més de cinc quilòmetres (més o menys, la metitat del que correm nosaltres sense portar aigua a sobre) perquè la calor el podria matar.

Tot això ens porta a pensar que potser l'Homo sapiens no despuntava com a corredor veloç, però sí que era el rei en llargues distàncies. Aquesta idea fins i tot podria ajudar a explicar perquè vam sobreviure a l'Homo neanderthalis, que segons sembla va coexistir amb els nostres avantpassats durant una època en que encara no erem massa bons en la utilització d'eines, ni havíem desenvolupat tant la intel·ligència com ho faríem posteriorment. Segons aquesta hipòtesi, quan les glaceres es van retirar i els boscos es van convertir en prats i sabanes, l'estratègia d'arraconar les bèsties i matar-les a còpia de llances i força bruta ja no era tan eficient. En canvi, anar perseguint en grup a un antílop fins que caigués esgotat i donar-li el cop final de gràcia, podia conferir un bon avantatge evolutiu. Els paleontòlegs en qüestió no en tenien prou amb una hipòtesi i es van dedicar a buscar tribus africanes primitives que utilitzessin aquest mètode. En plena globalització va ser una tasca difícil i descebedora, doncs la majoria es dedicaven al turisme, a l'alcoholisme o a la prostitució. Però va resultar que un petit grup de boxquimans encara utilitzaven aquest mètode. Els més grans de la tribu anaven al davant tot trotant i fent allunyar l'animal, mentre que els més joves anaven una mica més enrere; quan els primers aconseguien relentir el ritme de la persecució per esgotament de la presa, arribaven els segons, més musculats, i enllestien la feina. Revelador! De fet, no cal anar tant lluny. Tinc un oncle originari de Grijalba, un petit poble de Castilla y León situat enmig d'enormes extensions de blat separades només per quatre arbrets. Allà es practica un tipus de cacera anomenada "córrer la perdiu" i que consisteix justament en anar perseguin la perdiu per aquests extensos camps on la pobra bèstia no s'hi pot amagar. El vol gallinaci de la perdiu només li permet fer uns metres cada vegada i al final, quan la bestiola està esgotada, l'agafen amb les mans (tal qual).

Òbviament, la paleontologia és una ciència delicada que ha de combinar l'inductivisme (l'empirisme bàsic de fer un experiment i mirar què passa) amb el deductivisme (agafar proves d'aquí i d'allà i construir una teoria el més versemblant possible i que serà vàlida fins que en surti una de més versemblant, o fins que aparegui una evidència experimental que la contradigui). No obstant, ho he trobat un raonament brillant i que pot ajudar a entendre perquè un mamífer esprimatxat i bíped, que encara no sabia fer servir eines, va arribar a triomfar evolutivament a la sabana africana. Bé, i que constitueix un ingredient més per respondre a la pregunta clau del llibre: "Hem nascut per córrer?"


         

divendres, 2 de novembre del 2012

Irresponsabilitat ideològica quotidiana

Jugant, jugant, ja fa més d'un any que estic immers en la dinàmica del dia a dia d'aquesta nova vida. És l'antítesi del que he viscut durant els anys de doctorat; una feina que m'omple poc, però molt a prop de casa i que em deixa molt de temps lliure per a les altres fonts de realització que té aquesta vida. Aficions a part, una de les coses positives d'aquest modus vivendi és la de poder conciliar una mica més la forma de pensar amb la forma de viure. Sempre havia sigut del parer que és poc sa treballar a una hora amb tren de la feina, arribar cada vespre fet pols a casa i haver d'anar a comprar cuita corrents i amb mitja hora tot allò que necessites per a la setmana, arrassant una gran superfície comercial i ignorant el propi poble on vius perquè no tens temps de més. Aquesta nova vida m'ha permès, entre d'altres plaers, satisfer la set ideològica de portar una vida més tranquil·la, una vida en la que pugui destinar cert temps a cuinar i cert temps a comprar els aliments a les botigues del poble o al mercat municipal, contribuïnt així a un altre tipus d'economia en que la riquesa està menys concentrada i, per tant, el poder més diluït (i qui ho vulgui entendre, ja ho enterndrà).

Fins aquí, tot molt bé. El problema ve quan això comença a fer pujar el llistó. Quan comprar les coses al  lloc on toquen es converteix en una evidència moralment inqüestionable. L'altre dia, però, vaig viure una catarsi de rebuig a la responsabilitat ciutadana quan em vaig veure obligat a anar a comprar al supermercat Condis, aprofitant la darrera mitja hora d'obertura. Al principi havien de ser quatre coses necessàries per acabar el dia i tot just començar el següent. "Va, agafaré bajoques també..." "No, va, espera't a demà i compra-les a Can Rafalet o a Les Feixes de Campins" "I si aprofito i compro alguna cosa d'embutit?" "Va, no siguis impacient; ja aniràs demà a Can Castellanet o, si m'apures, a Ca l'Arenes". Prou, demà tinc altres coses a fer! El rampell va ser tan fort que vaig començar a omplir el carro de d'aliments: Verdures, fruita, embotits. Què collons, sempre militant per construir un entorn diferent, més sa i més respectuós, mentre la resta del ramat (llevat de quatre àvies i quatre mestresses de casa) van en el sentit contrari de la corrent. El carro no parava d'omplir-se "t'atreviràs a agafar la carn en blisters de porexpan?" Cap a la saca! "i què passa?!" Vaig anar agafant sense escrúpols ni miraments com en les millors èpoques d'estudiant, fins sentir una sensació d'alleujament, fins percebre que el món continuava girant igual de malament (o igual de bé) que la setmana anterior, quan la consciència em feia alinear millor l'eix sentiment-pensament-acció. 

Va ser terapèutic, com el bon nen, acostumat a esforçar-se per ser un bon minyó i que un dia va i agafa un pet com una gla. Serà que no tinc l'eix tan ben alineat com em pensava? Continuo pensant que la única manera de canviar la societat radica en milers (o milions) de canvis individuals en la conducta quotidiana, però potser és que com deia Machado als Proverbios y cantares "Yo vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas". En fi, el que em queda per aprendre...! 


        

dimecres, 10 d’octubre del 2012

De vegades, tots som gent

El diumenge passat feia un esplèndid dia de tardor, un d'aquells de cel blau, sol radiant i aire fresc. Em vaig calçar les vambes i vaig sortir a córrer per l'itinerari que la Diputació de Barcelona ha senyalitzat a la Vall d'Olzinelles. Òbviament, el dia no només era esplèndid per a mi, de manera que ja des del principi em vaig començar a trobar tot de gent gaudint del mateix itinerari. Famílies passejant, grups d'amics practicant senderisme, ciclistes de muntanya... Hi havia més gent allà que al carrer major del poble. Era una típica situació que en algun altre moment m'hagués pogut atabalar. De fet, em venen al cap un grapat de persones del meu voltant que haguessin respòs a l'escena arrufant el nas i deixant anar alguna cosa així com "això sembla la rambla!". Però no va ser així; lluny d'aquesta reivindicació de solitud, el primer pensament que em va venir al cap va ser de felicitat. Diguem que em va alegrar veure com tanta gent, cadascú a la seva manera, gaudia d'aquell paisatge d'una forma respectuosa i compatible amb els demés. Segurament és que durant els últims mesos m'he trobat quasi setmanalment amb la solitud de la muntanya i això m'ha fet veure que si el que busco és aïllament, ja sé per quins camins m'he de posar. El cas és que em vaig alegrar de que una escena com aquesta em provoqués un somriure, enlloc d'una arrufada de nas.



dimarts, 2 d’octubre del 2012

TV3, la teva?

Al final, la única cosa que m'agradarà de TV3 és que parlen Català.

Sempre he tingut un sentiment de familiaritat cap a aquest canal, i fins i tot els últims anys sentia autèntic orgull pels programes i l'estil de Televisió de Catalunya. Programes originals com "Òpera en texans", que parlava d'un tema sovint poc accessible d'una forma entenedora i engrescadora; programes curiosos com "Què qui com?" o "Sota terra", que tot i que pel meu gust no estava del tot ben aconseguit, no deixava de ser un programa d'arqueologia en una franja horària privilegiada (arriscat i exemplar); programes molt interessants, com "Singulars" que, tot i que el seu presentador no m'acabava de fer el pes, portava convidats capaços d'encendre't una bombeta a la ment; o programes que donaven veu a moltes causes silenciades, com "el documental". Fins i tot els equivalents de premsa rosa parits per Televisió de Catalunya (com, per exemple, el convidat) tenien un format i un estil molt més digerible i atractiu que els seus homòlegs d'altres canals. Però les retallades han arribat, i s'han assegurat de tallar (o esquarterar) pel costat de la cultura. Resulta que el canal Esports 3 queda intacte i es podrà veure a més racons de Catalunya, i el club súper 3 comparteix canal amb el 33, però amb un curiós repartiment de quotes en que el 33 no comença a treure el cap fins ben entrades les deu de la nit. 

Lamentable i patètic. Tornem als temps foscos de "Mamachichos" en prime time i cultura en sessió golfa. Si algun dia som independents, passats uns anys ens queixarem de que "la gent només vol mirar televisió escombraries", però parem-nos a pensar un moment si és primer l'ou o la gallina. No em queixo de que es retalli quantitativament; potser és cert que tants canals eren insostenibles, però la manera com s'ha fet centra uns precedents idonis per a tenir una societat idiotitzada i desculturalitzada en el futur. Ah, i el més fort de tot, el que m'ha fer eriçar tots els pèls del cos és que el telenotícies migida del diumenge (no em pregunteu per què, però l'he vist avui per internet) hi va passar de puntetes i encara li va donar un enfoc positiu, com si el canvi fos un avanç per poder resoldre els problemes de cobertura que ha tingut darrerament Televisió de Catalunya. Ja fa temps que em costa veure el telenotícies de TV3 per la selecció tendenciosa i exageradament parcial de notícies i quotes de temps (per cert, el temps és la única secció que continuo mirant amb ganes), però he trobat d'una qualitat periodística baixíssima que el guió pintés aquests canvis com a positius per a TV3, des d'ara "la d'ells".


      

dimecres, 26 de setembre del 2012

Democràcia?


Quan veus a un funcionari de l'estat armat amb cuirassa, casc, mascareta, porra i botes militars, agafar pel cabell a un ciutadà armat amb uns pantalons i una camisa, estirat a terra i amb la cara destapada, mentre li etziba patades i cops de porra, ja res no té importància. No té importància la crisi, no té importància la independència i no té importància el coi de constitució espanyola. Arribats a aquest punt, la única cosa que es pot dir és que hem fracassat com a éssers humans i que, reconeixem-ho, el gos petaner que es passeja de nit pels contenidors del meu carrer és més persona que tots els que permeten o justifiquen aquest abús d'autoritat i de la força.

Les imatges sobre la manifestació d'ahir a Mardrid, en que milers de persones van desafiar la pluja i els anitavalots per reivindicar la dimissió de l'executiu haurà engendrat incomoditat entre molts ciutadans "de bé", convençuts de que "coaccionar als diputats d'aquesta manera és anar en contra de la democràcia, i és clar, no està bé...". Que aquesta frase vagi seguida d'un "amb Franco es vivia millor" no em desespera en absolut; és ben sabut que els hereus de la ideologia franquista tenen una visió distorsionada i malaltissa de la democràcia. Però el que em desespera de debò és sentir-ho en boca de persones que es consideren autèntics paladins del sistema democràtic i que, en canvi, no veuen cap atac a la democràcia en el fet que el directiu d'una translacional tingui més poder que el govern d'un país, o  que un ministre aprofiti el seu càrrec (democràticament concedit) per desviar milions de l'erari públic a la seva empresa personal, o que es negligeixin alguns articles de la constitució espanyola (votada en referèndum en el seu moment) com ara els referents l'accés gratuït a l'ensenyament bàsic, l'accés a la sanitat pública o el compromís del poder legislatiu per protegir les llengües minoritàries.  Sempre ens deixem endur per allò que és més evident, per les imatges de gent tombant tanques, però des d'un despatx es pot exercir més violència que tombant una tanca.

Les regles del joc s'han trencat, i no ho han fet els manifestants. En el joc de la democràcia, s'espera que el ciutadà voti uns representants que elaboraran unes lleis que ell es compromet a complir. Però l'abús d'autoritat, l'ocultació d'informació i la utilització del poder per als beneficis personals no entren dins d'aquest joc. Amb quina legitimitat es pot titllar d'antidemocràtica aquesta suposada "coacció" als diputats, quan molts d'aquests estan vulnerant cada dia les idees fonamentals del sistema? Qui s'atreveix a parlar de democràcia quan alguns personatges del Bundesbank o de la OCDE, que no només no hem votat, sinó que ni tan sols coneixem tenen més poder de decisió que els nostres propis representants?

Siguem una mica coherents a l'hora de jutjar, si us plau!



dijous, 20 de setembre del 2012

L'escola bressol



L'inici de l'escola bressol de la Núria m'ha generat, de nou, alguns dubtes sobre el sistema. Potser és que cada vegada tinc més tendència a mirar-me les coses amb perspectiva, a desproveir-me de tot allò que m'han dit que és normal i utilitzar la lògica i el sentit comú per fer-me una opinió sobre el tema.

Aquests dies a l'escola bressol he pogut viure l'escena d'una dotzena de nens intentant assumir la separació mentre dues educadores desbordades intentaven catalitzar i acompanyar aquest procés que pretén ser d'aprenentatge, però que en molts casos acaba sent d'ensinistrament. Nosaltres, personalment, no tenim cap necessitat de portar-hi a la Núria; jo tinc la sort de treballar només de tardes, i la Roser només de matins. Però, més enllà de que ens permetrà alliberar una estona al dia, hem considerat que tres horetes a l'escola bressol li poden ensenyar que no és el centre de l'univers; que els adults que l'envolten l'estimen molt, però que hi ha altres nens i nenes que tenen les mateixes necessitats afectives que ella; que les coses amb les que jugua es poden compartir i que res és de ningú; que quan els seus pares li diuen "adéu" no pretenen abandonar-la, sinó que tornaran al cap d'una estona. El que he pogut observar, però, és que en molts casos aquest procés d'aprenentatge s'acaba saldant amb hores i hores de plor ininterromput. És aquesta la millor forma d'aprendre la nova situació? Honestament, estic convençut de que aquest model de "guarderia" en que, després d'hores de plor, el nadó acaba assumint la realitat perquè no li queda més remei no té altre leit motif que no siguin els imperatius sociolaborals; és a dir, la necessitat de portar un sou a casa i, per tant, haver de deixar el nadó amb algú que se'n faci càrrec. És, doncs, un procés totalment artificial, forçat i que no és inherent a la nostra naturalesa. De fet, la sensació col·lectiva de que "és normal que els primers dies se'ls passi plorant; ha sigut sempre així" és un d'aquells autoenganys propiciat, en part, per la manca de memòria històrica. Sense anar més lluny, cap dels meus dos progenitors van tocar una guarderia o una escola bressol. No perquè l'abundància de recursos familiars permetés l'existència d'una mainadera, sinó perquè pertanyien a una època (una època que ha durat centenars o milers d'anys) en que la mare estava present (de forma no exclusiva, sinó en companyia d'altres mares i altres nadons) en els primers anys de vida de la criatura. El model social en que els dos progenitors treballen i s'han de separar de la criatura és tan recent que fins i tot les nostres àvies, encara presents, exclamen "tant petita i ja la porteu a la guarderia?! Pobreta..."

"I quin mal hi ha en l'ensinistrament? Al final tots hi hem passat i ens n'hem ensortit". Efectivament, les criatures tenen una gran resiliència i tothom acaba tirant endavant d'alguna manera o altra. Fa poc més d'un segle, en algunes masies penjaven als nadons davant la llar de foc perquè estiguessin calents i protegits dels gossos mentre tota la família estava treballant al camp, i de ben segur que aquests nadons van esdevenir adults, amb els seu més i els seus menys. Però és aquest el camí que volem seguir com a societat i com a éssers humans? Ningú no ens manava sortir de les cavernes o escalfar el menjar amb foc, però portem milions d'anys modificant el nostre modus vivendi, algunes vegades amb més encert que d'altres amb una voluntat, inherent a la nostra essència, de fer les coses millor. L'evolució social dels darrers anys ens ha acabat abocant, quasi inconscientment, a un model de vida en que es fa necessària l'aportació de dos sous per tal que una família pugui assolir cert benestar i igualtat de gènere en el sí de la societat, però potser algun dia acabarem entenent que ens hem oblidat de coses molt importants, i que aquest benestar i aquesta igualtat consisteixen en repartir les tasques amb més equitat, reservant sempre una bona part del temps a aquelles que a la llarga són més transcendents, com ara la criança.

Hi vaig ser, malgrat tot...


He de reconèixer que la manifestació per la independència de la diada no em va emocionar com ho havia fet uns anys enrere la de l'estatut, convocada per Òmnium Cultural com a resposta contundent a una vulneració flagrant i agressiva del que queda de democràcia al nostre país. En un post anterior ja vaig exposar les meves idees sobre la independència i el dret a decidir, però us he de dir que a mesura que s'apropava el dia anava creixent dins meu una mena de d'angoixa per formar part d'un col·lectiu burgès que no s'ha mogut mai per la independència, però que està convençut de que aquesta és la solució a tots els problemes. Fins i tot un dia, mirant de casualitat un tros de la tertúlia del programa "Divendres", una nauseabunda sensació de fàstic em va inundar. No sé com coi van passar de la independència a una crítica barata a Sánchez Gordillo, l'alcalde de Marinaleda, alegant que -fixeu-vos!- cobrava un sou de diputat. Doncs és clar que cobra un sou de diputat, tarugo! Però si mires un reportatge que corre per internet sobre Marinaleda sabràs que el tio viu amb un nivell d'humiltat que tu fot anys que ni ensumes, i que, per si fos poc, acull a la seva pròpia casa a immigrants que es planten al poble amb ganes de pencar. Se'm va regirar tant el dinar, que vaig haver de canviar de canal, doncs em venien arcades de pensar que el proper dia onze de setembre em manifestaria al costat d'aquella panda de pijos burgesos i de tants altres milers de persones que se'ls miren pensant "oh, sí que té raó, sí..."

Que ningú s'enganyi, la independència de Catalunya no és, com molta gent intueix, la solució als problemes que s'han derivat, sovint innecessàriament de la crisi. Una Catalunya independent amb un govern de dretes (govern que, per cert, no és independentista i serà el principal culpable, fent-s'ho venir bé perquè no ho sembli, de que finalment aquesta idea no progressi) continuarà reduint l'accés dels seus habitants a la sanitat, continuarà discriminant el nivell educatiu dels seus menors en funció de la renta dels seus progenitors, i continuarà fent negoci a costa de l'erari públic. No, la independència no és la solució als problemes socials que estem patint, ni tan sols és la solució a la crisi econòmica, que hi continuarà sent. La independència no té res a veure amb tot això. Estem parlant d'un esdeveniment o una decisió que té una perspectiva de segles, un nou context que afectarà als nets dels nostres nets, que serà transversal als governs que puguin sorgir d'ara en endavant. I què? si no hi hagués crisi, no demanaríeu la independència? Aquest borreguisme i aquesta miopia històrica va fer trontollar la meva decisió d'anar a la manifestació, però finalment vaig decidir que no em donava la gana que tot aquest ideari impulsiu i impersonal, guiat pels desitjos dels mass media s'apoderés d'aquest procés de transformació.

La independència és un objectiu de mínims en el que tocarà anar de bracet amb personatges ideològicament molt distants a mi, i hauré de fer l'esforç d'entendre que el camí no és deixar-hi de participar i que "es confitin la seva moguda de barretina i calerons", sinó intentar inundar el camp ideològic d'aquesta altra essència, de l'independentisme vist com un exercici de democràcia real i de legítim dret a l'autodeterminació dels pobles.

Independència

La independència no ha estat mai una prioritat de país per a mi i, de fet, uns anys enrere és poc probable que hagués assistit a una mani l'únic objectiu de la qual fos reivindicar-la, però a dia d'avui estic convençut que hem de perdre la por a l'exercici de la democràcia directa, a escollir com a poble el camí que volem seguir, encara que això impliqui un pas tant important com és l'escissió administrativa de l'estat al qual pertanyem. 

 El sentiment sobiranista de Catalunya no és un artifici o un caprici de fa quatre dies. Pots tirar enrere uns anys, unes dècades o uns segles, que sempre trobaràs moviments independentistes, situacions de crispació amb el govern central, literatura i premsa reclamant aquesta escissió... És una idea latent, una màxima que no ha deixat d'aflorar de tant en tant des de temps molt antics i que, mirat amb perspectiva història, sembla més plausible que algun dia es materialitzi, que no pas que es quedi al món platònic de les idees. Personalment ho veig com un matrimoni en crisi; cada cop que ens tirem un pet, Espanya es posa les mans al cap. Com tots els matrimonis en crisi, sembla normal dur a terme mesures que permetin reflotar el vaixell, però un cop s'han esgotat, un cop la parella ha anat al psicòleg, ha seguit una teràpia i, malgrat tot, no funciona, no val la pena seguir. Es signa un divorci, es passen uns mesos fotuts i després el temps dirà què hauria estat el millor. Pot ser que totes dues parts visquin millor, que visquin pitjor (cosa que portaria a la reconciliació) o que una d'elles en surti més beneficiada que l'altra. El cas és que fins que  no es faci el pas estarem en un constant purgatori d'incertesa i de conflicte que, francament, no val la pena mantenir. La història s'escriu a base de decisions valentes que el temps acaba jutjant, però que abans s'han d'haver pres. 

 En el cas del matrimoni Catalunya-Espanya, hi han hagut nombrosos intents de reflotar la relació. No els conec tots, però em ve al cap la proposta d'Enric Prat de la Riba de crear una Federació espanyola que inclogués Catalunya com a estat confederal, o el gest de Lluís Companys de participar en la formació de la II República Espanyola quan el que tocava era fer un front d'esquerres. Però el més recent és quan el 1978 es redacta i s'aprova una constitució que pretén considerar la realitat plurinacional d'Espanya com un valor, comprometent al govern a protegir les diferents llengües del territori. Trenta-quatre anys més tard, però, en comptes de tenir una Espanya que s'enorgulleix de que al seu país s'hi parlen quatre llengües i uns governs centrals que legislen per tal de protegir i potenciar les llengües minoritàries de l'estat, tenim una sensació constant de "fer nosa" i un atac sistemàtic a la llengua catalana. Nois, ho hem intentat i no ha resultat. La veritat és que heu desaprofitat una bona oportunitat de caminar junts. Potser ha arribat l'hora de plegar, no us sembla?