dijous, 20 de setembre de 2012

Hi vaig ser, malgrat tot...


He de reconèixer que la manifestació per la independència de la diada no em va emocionar com ho havia fet uns anys enrere la de l'estatut, convocada per Òmnium Cultural com a resposta contundent a una vulneració flagrant i agressiva del que queda de democràcia al nostre país. En un post anterior ja vaig exposar les meves idees sobre la independència i el dret a decidir, però us he de dir que a mesura que s'apropava el dia anava creixent dins meu una mena de d'angoixa per formar part d'un col·lectiu burgès que no s'ha mogut mai per la independència, però que està convençut de que aquesta és la solució a tots els problemes. Fins i tot un dia, mirant de casualitat un tros de la tertúlia del programa "Divendres", una nauseabunda sensació de fàstic em va inundar. No sé com coi van passar de la independència a una crítica barata a Sánchez Gordillo, l'alcalde de Marinaleda, alegant que -fixeu-vos!- cobrava un sou de diputat. Doncs és clar que cobra un sou de diputat, tarugo! Però si mires un reportatge que corre per internet sobre Marinaleda sabràs que el tio viu amb un nivell d'humiltat que tu fot anys que ni ensumes, i que, per si fos poc, acull a la seva pròpia casa a immigrants que es planten al poble amb ganes de pencar. Se'm va regirar tant el dinar, que vaig haver de canviar de canal, doncs em venien arcades de pensar que el proper dia onze de setembre em manifestaria al costat d'aquella panda de pijos burgesos i de tants altres milers de persones que se'ls miren pensant "oh, sí que té raó, sí..."

Que ningú s'enganyi, la independència de Catalunya no és, com molta gent intueix, la solució als problemes que s'han derivat, sovint innecessàriament de la crisi. Una Catalunya independent amb un govern de dretes (govern que, per cert, no és independentista i serà el principal culpable, fent-s'ho venir bé perquè no ho sembli, de que finalment aquesta idea no progressi) continuarà reduint l'accés dels seus habitants a la sanitat, continuarà discriminant el nivell educatiu dels seus menors en funció de la renta dels seus progenitors, i continuarà fent negoci a costa de l'erari públic. No, la independència no és la solució als problemes socials que estem patint, ni tan sols és la solució a la crisi econòmica, que hi continuarà sent. La independència no té res a veure amb tot això. Estem parlant d'un esdeveniment o una decisió que té una perspectiva de segles, un nou context que afectarà als nets dels nostres nets, que serà transversal als governs que puguin sorgir d'ara en endavant. I què? si no hi hagués crisi, no demanaríeu la independència? Aquest borreguisme i aquesta miopia històrica va fer trontollar la meva decisió d'anar a la manifestació, però finalment vaig decidir que no em donava la gana que tot aquest ideari impulsiu i impersonal, guiat pels desitjos dels mass media s'apoderés d'aquest procés de transformació.

La independència és un objectiu de mínims en el que tocarà anar de bracet amb personatges ideològicament molt distants a mi, i hauré de fer l'esforç d'entendre que el camí no és deixar-hi de participar i que "es confitin la seva moguda de barretina i calerons", sinó intentar inundar el camp ideològic d'aquesta altra essència, de l'independentisme vist com un exercici de democràcia real i de legítim dret a l'autodeterminació dels pobles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada