diumenge, 21 d’abril del 2013

Una mirada al passat

"No has canviat gens...!". Va ser la frase estrella de la trobada d'ahir. La veritat és que sempre havia sigut una mica ranci amb aquestes coses i no tenia excessiva curiositat per les trobades d'antics alumnes de l'escola, però aquest cop, potser per la xifra rodona (aviat farà vint anys que vam acabar), o potser per la paternitat, em va fer una il·lusió especial anar-hi i retrobar antics companys, la majoria d'ells desapareguts per mi durant vint anys.

Suposo que qui més qui menys, tots juguem un rol diferent en funció de l'entorn on ens trobem. Els personatges que tenen la sort de ser més genuïns tendeixen a no alterar gaire el seu paper, i els que tenen (o tenim) més problemes d'autoestima tendim a adaptar-nos més a cada situació. Això no vol dir que siguem persones diferents, però està clar (i trobo que és fins a cert punt natural) que la confiança, el llenguatge, el grau de coneixement mutu o les vivències experimentades conjuntament ens conviden a obrir-nos d'una manera diferent en cadascun dels ambients. Aquests dies previs a la trobada m'ha estat inevitable pensar i intentar recordar quin era el meu rol, el meu personatge en aquell grup, i preguntar-me què passaria quan ens trobéssim. Mantindríem aquell paper? Tornaríem a ser el personatge que érem? No es pot dir que aquelles persones siguin unes desconegudes per a tu, però dels 13 als 33 han passat tantes coses que podria ser com trobar-te amb gent totalment nova... El resultat, com sempre, no es pot universalitzar. Ahir a la nit em vaig retrobar amb persones que "no havien canviat gens", que parlaven igual, es movien igual i tenien actituds fàcilment extrapolables a les de la preadolescència; però també em vaig trobar persones que no reconeixderia si ens creuéssim pel carrer i que només després de molt parlar-hi m'evocaven aquell o aquella amb qui havia compartit aula vint anys enrere.

En qualsevol cas, estic molt content d'haver-hi anat. Va ser una trobada molt bonica.

divendres, 1 de març del 2013

La natura i jo

No sé a la resta de Catalunya, però avui a Sant Celoni, a més de ploure, hi fotia un vent d'aquells que dobleguen el paraigües i t'encasten les gotes d'aigua a l'orella (a Sant Celoni, "urèia"). Davant d'aquestes condicions meteorològiques, qui no sigui aficionat a córrer per la muntanya no entendrà que avui, només deixar la Núria a l'escola, sortís a fer un entrenament de disset quilòmetres muntanya amunt. M'estic preparant una cursa, i feia dies que volia fer un entrenament una mica digne, així que no he volgut esperar a que el temporal ens abandoni i he decidit sortir malgrat les condicions.

Les ràfegues de vent eren tan fortes i imprevisibles que tant bon punt em frenaven de baixada, com m'empenyien de pujada (o al revés).  El cas és que corrent amb aquest percal climatològic he tingut una sensació que no és nova, però que la vaig madurant cada cop que em ve. Córrer per la muntanya en aquestes condicions és dur i et suscita de forma intermitent l'assenyada pregunta de "què collons hi faig aquí?" Però a la vegada és una experiència que et lliga a la natura. És una mica com si estiguessis allà en un moment d'intimitat de la muntanya, com si percebessis allò que fa el bosc quan nosaltres no hi som, però ho fas amb una actitud no de tafaneria, sinó d'inclusió; com si el fet d'estar allà en un moment tan "íntim" et fes formar part de la muntanya. Com sempre, els sentiments i sensacions són difícils d'explicar, i més encara per un aficionat com jo que té mitja horeta abans d'anar a la feina, però per aquells o aquelles que no practiqueu aquest esport us diré que he tingut una sensació semblant a compartir solitàriament un moment "difícil" amb un nadó (o, si m'apures, amb una mascota, que en el meu cas té forma de gat). Aquells moments que passes amb la criatura enfebrada, que només troba consol amb els teus braços i et va mirant de tant en tant per assegurar-se de que no has marxat són durs mentre els vius (òbviament, preferiries estar roncant mentre ella dorm plàcidament al seu llit!), però alhora creen un vincle especial entre tu i aquella persona; un vincle que difícilment tindrà aquell qui només ha compartit jocs i moments fàcils amb la criatura en qüestió. Enteneu ara el que us vull dir?



           

dimarts, 5 de febrer del 2013

Donar l'esquena al sistema

Al llarg de la darrera setmana han estat dues les ocasions en que la conversa amb amistats properes ha derivat cap al possible desenllaç de la decadència sistemàtica que pateix el nostre entorn polític. No cal anar a mitjans de comunicació alternatius; n'hi ha prou en treure el nas al recull de notícies del tot poderós Grup Godó o de l'ortodoxa Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per inundar-te de la sensació de que tot s'ensorra, de que és absolutament impossible que tanta corrupció se sostingui, i que aquesta vinculació entre exercir la política i parar la mà ens ha de portar indefectiblement a una mena de revolta o a algun gir copernicà en la manera d'estructurar el nostre país. Però el cert és que, honestament i amb la mà al cor, no tinc la més mínima sensació de que això acabi sent així. Galícia, per exemple, ha viscut sota un caciquisme descarat durant anys, i ni tan sols la gestió del prestige va fer canviar el rumb de la política galega. Les Illes Balears, pobrets, no poden haver gestat més corrupció a la seva política autonòmica i local i, en canvi, allí estan, governats per una panda de desaprensius, que es vendrien a la seva pròpia mare si amb això es poguessin comprar un cotxe més gran. I Catalunya, potser ha tocat menys calers, potser les formes són una mica menys casposes, però després del cas millet, després de que la fundació Trias Fargas (de CDC) estigués sota el punt de mira de les investigacions (encara no resoltes) de corrupció, després de les retallades en drets socials més grans de la història de la democràcia, resulta que el poble els avala amb els millors resultats d'unes eleccions generals que mai ha tret la coalició a la seva història.

Total, segur que la culpa de tot plegat és de la classe política? Vols dir que el poble s'aixecarà i exigirà un canvi de paradigma en la política? Sempre he estat un ferm defensor del model de país filomarxista, en el qual el mínim acceptable és que la ciutadania pagui un elevat percentatge d'impostos que repercuteixin posteriorment en la qualitat i l'abast dels serveis públics i en la protecció dels més necessitats. Però cada cop creix més al meu voltant (i també dins meu) la sensació de que això ja no és possible (si més no en aquesta era), i que el canvi vindrà pel fet que cada vegada hi hagi més gent que intenti viure el màxim possible al marge del sistema. Temps enrere, quan veia comunitats que intentaven crear les seves pròpies xarxes per ser el màxim independents possibles del sistema (incloent el pagar els mínims impostos possible) no m'hi sentia identificat i pensava que el que cal fer és lluitar fins al final per aconseguir que el sistema funcioni, que tu treballis, paguis els teus impostos i obtinguis uns serveis a canvi (com a mínim!).  Però a hores d'ara em plantejo seriosament si això no és enganyar-se a un mateix. Els crits del moviment 15M o de la PAH són molt forts, som moviments que sempre ens hem fet sentir, però això no vol dir que siguem representatius del poble, del que vol la societat. La societat està dominada per la gent que d'aquí uns mesos ni se'n recordarà del Bárcenas, està dominada per totes aquelles persones que es pensen que fer política significa escollir entre el PP i el PSOE, per aquella gent que quan el mesies i el seu apòstol Francesc Oms expliquen que no hi ha diners i que -és clar- d'algun lloc hem de retallar, es limiten a baixar la mirada i repetir el missatge amb cara de condescendència ("clar, és que si no n'hi ha, d'algun lloc hem de retallar..."). Desenganyem-nos, aquells que cada vegada que paguem l'IVA recordem que un 70% del frau fiscal és degut a grans fortunes, paraisos fiscals i grans multinacionals, els que no perdem de vista que l'estat espanyol es gasta quasi setze mil milions d'euros en defensa som, en realitat, la minoria. A san de què, doncs, podem esperar que la resta canviï perquè nosaltres ho diem? Les revolucions, els canvis bruscos de paradigma, les fan les majories, i per molt que ens dolgui acceptar-ho, nosaltres no ho som.

La reflexió és relativament nova, però la sensació, la veueta interna que em diu que això no va pel camí de canviar, que el poder ha sabut veure com perpetuar-se i com mantenir-se en el "això és insostenible" sense que arribi a petar; aquesta profunda sensació ja fa temps que la tinc. Afegir-hi la part racional (el raonament) m'ha fet pensar, a més, que potser aquestes persones que aposten per construir xarxes d'interacció que funcionin el màxim possible al marge del sistema són, en realitat, el futur del canvi. Un nucli de gravetat que acabi aglutinant mestres, metges i professionals de tot tipus amb unes noves regles del joc. Una mena de kibbutz funcionals que acabin fent una massa crítica que dóna l'esquena al sistema, fins que aquest s'acaba enfonsant pel pes de la seva pròpia merda que no pot ser sustentada per una societat buida, sense contingut, sense opinió pròpia i amb els valors prefabricats.

En fi, el temps dirà...