dilluns, 19 de novembre del 2012

Hem nascut per córrer?

Ahir vaig acabar finalment el llibre "Nascuts per córrer" del Christopher MacDougall. És una fricada escrita amb un estil poc brillant sobre una tribu d'indis del nord de Mèxic que té el córrer llargues distàncies tant integrat a la seva vida  que són capaços de córrer 80 Km durant una setmana seguida sense perdre el somriure dels llabis. La trama principal, una descripció més o menys novel·lada sobre uns fets que van succeir veritablement, tracta d'un exboxador yankie que fa temps que s'ha instal·lat a viure amb ells, i que vol organitzar una cursa més o menys secreta entre els cracs de la ultradistància de muntanya als USA i aquests indis tímids i reservats, que viuen en coves i s'alimenten de blat de moro. Paral·lelament a aquesta història, però, l'autor introdueix llargues reflexions i informació històrica sobre la cursa d'ultrafons. És un esport on les dones poden arribar a superar als homes, on tot i necessitar molta energia i molta proteïna, la major part de cracs mundials són vegetarians i mengen com pobres, on personatges amb una complexió aparentment poc esportiva despunten clarament sobre d'altres amb un cos canònicament atlètic, on habitualment un corredor de quaranta anys guanya a un de dinou (actualment s'està trencant aquesta màxima, però igualment, que corredors de quaranta en amunt ostentin segones i terceres posicions no es veu a cap altre esport), i on hi ha corredors moderns i occidentals que als seus trenta-i-escaig o quaranta anys han aconseguit curar lesions mitjançant la pràctica del córrer descalç. En resum, un seguit d'aparents contrasentits que l'escriptor (periodista de formació)  en va estirant el fil.

D'entre totes les reflexions i explicacions n'hi ha una que m'ha interessat especialment (per la vessant científica, suposo). Resulta que uns paleontòlegs aficionats a córrer es van preguntar si això ens conferia un avantatge evolutiu. Alguna cosa hi ha d'haver als nostres gens que empenyin a milers de persones a córrer distàncies insultants per la muntanya... Al començament es van descebre una mica, pensant que havien estat víctimes de la síndroma del martell (aquella que diu que quan tens un martell a la mà veus claus per tot arreu). És evident que els humans som uns corredors nefastos. D'entrada, anem sobre dues potes, la qual cosa ens limita moltíssim la velocitat i, a més, estem més aviat poc musculats. Però això són virtuts únicament per a la velocitat. Si ens fixem en el guepard de la sabana (però el mateix valdria per al conill) veurem com l'animal arqueja el cos unint les potes del davant amb les del darrere, fet que apreta totes les vísceres cap al diagrafma, buidant els pulmons d'aire. Quan surt projectat, estira els pulmons al màxim fent-hi entrar tot l'aire possible. Quina màquina més perfecta! Fins a cert punt... Aquesta qualitat anatòmica l'obliga a tenir una freqüència respiratòria lligada a la freqüència de passes. A aquesta limitació se li afegeix que l'animal, com tots els que tenen pèl, no sua, sinó que transpira únicament pels pulmons. El resultat és que el guepard pot córrer molt ràpid, però fins i tot quan està trotant a una velocitat mitja, únicament ho pot fer durant un temps limitat. De fet, no cal anar tan lluny. Sovint surto a córrer amb un company que té un gos. L'animal sol venir amb nosaltres i s'ho passa pipa corrent amunt i avall pel bosc, però quan arriba el bo de l'estiu s'ha acabat la comanyia; l'àgil animal és incapaç de seguir el nostre ritme suau per la muntanya durant més de cinc quilòmetres (més o menys, la metitat del que correm nosaltres sense portar aigua a sobre) perquè la calor el podria matar.

Tot això ens porta a pensar que potser l'Homo sapiens no despuntava com a corredor veloç, però sí que era el rei en llargues distàncies. Aquesta idea fins i tot podria ajudar a explicar perquè vam sobreviure a l'Homo neanderthalis, que segons sembla va coexistir amb els nostres avantpassats durant una època en que encara no erem massa bons en la utilització d'eines, ni havíem desenvolupat tant la intel·ligència com ho faríem posteriorment. Segons aquesta hipòtesi, quan les glaceres es van retirar i els boscos es van convertir en prats i sabanes, l'estratègia d'arraconar les bèsties i matar-les a còpia de llances i força bruta ja no era tan eficient. En canvi, anar perseguint en grup a un antílop fins que caigués esgotat i donar-li el cop final de gràcia, podia conferir un bon avantatge evolutiu. Els paleontòlegs en qüestió no en tenien prou amb una hipòtesi i es van dedicar a buscar tribus africanes primitives que utilitzessin aquest mètode. En plena globalització va ser una tasca difícil i descebedora, doncs la majoria es dedicaven al turisme, a l'alcoholisme o a la prostitució. Però va resultar que un petit grup de boxquimans encara utilitzaven aquest mètode. Els més grans de la tribu anaven al davant tot trotant i fent allunyar l'animal, mentre que els més joves anaven una mica més enrere; quan els primers aconseguien relentir el ritme de la persecució per esgotament de la presa, arribaven els segons, més musculats, i enllestien la feina. Revelador! De fet, no cal anar tant lluny. Tinc un oncle originari de Grijalba, un petit poble de Castilla y León situat enmig d'enormes extensions de blat separades només per quatre arbrets. Allà es practica un tipus de cacera anomenada "córrer la perdiu" i que consisteix justament en anar perseguin la perdiu per aquests extensos camps on la pobra bèstia no s'hi pot amagar. El vol gallinaci de la perdiu només li permet fer uns metres cada vegada i al final, quan la bestiola està esgotada, l'agafen amb les mans (tal qual).

Òbviament, la paleontologia és una ciència delicada que ha de combinar l'inductivisme (l'empirisme bàsic de fer un experiment i mirar què passa) amb el deductivisme (agafar proves d'aquí i d'allà i construir una teoria el més versemblant possible i que serà vàlida fins que en surti una de més versemblant, o fins que aparegui una evidència experimental que la contradigui). No obstant, ho he trobat un raonament brillant i que pot ajudar a entendre perquè un mamífer esprimatxat i bíped, que encara no sabia fer servir eines, va arribar a triomfar evolutivament a la sabana africana. Bé, i que constitueix un ingredient més per respondre a la pregunta clau del llibre: "Hem nascut per córrer?"


         

divendres, 2 de novembre del 2012

Irresponsabilitat ideològica quotidiana

Jugant, jugant, ja fa més d'un any que estic immers en la dinàmica del dia a dia d'aquesta nova vida. És l'antítesi del que he viscut durant els anys de doctorat; una feina que m'omple poc, però molt a prop de casa i que em deixa molt de temps lliure per a les altres fonts de realització que té aquesta vida. Aficions a part, una de les coses positives d'aquest modus vivendi és la de poder conciliar una mica més la forma de pensar amb la forma de viure. Sempre havia sigut del parer que és poc sa treballar a una hora amb tren de la feina, arribar cada vespre fet pols a casa i haver d'anar a comprar cuita corrents i amb mitja hora tot allò que necessites per a la setmana, arrassant una gran superfície comercial i ignorant el propi poble on vius perquè no tens temps de més. Aquesta nova vida m'ha permès, entre d'altres plaers, satisfer la set ideològica de portar una vida més tranquil·la, una vida en la que pugui destinar cert temps a cuinar i cert temps a comprar els aliments a les botigues del poble o al mercat municipal, contribuïnt així a un altre tipus d'economia en que la riquesa està menys concentrada i, per tant, el poder més diluït (i qui ho vulgui entendre, ja ho enterndrà).

Fins aquí, tot molt bé. El problema ve quan això comença a fer pujar el llistó. Quan comprar les coses al  lloc on toquen es converteix en una evidència moralment inqüestionable. L'altre dia, però, vaig viure una catarsi de rebuig a la responsabilitat ciutadana quan em vaig veure obligat a anar a comprar al supermercat Condis, aprofitant la darrera mitja hora d'obertura. Al principi havien de ser quatre coses necessàries per acabar el dia i tot just començar el següent. "Va, agafaré bajoques també..." "No, va, espera't a demà i compra-les a Can Rafalet o a Les Feixes de Campins" "I si aprofito i compro alguna cosa d'embutit?" "Va, no siguis impacient; ja aniràs demà a Can Castellanet o, si m'apures, a Ca l'Arenes". Prou, demà tinc altres coses a fer! El rampell va ser tan fort que vaig començar a omplir el carro de d'aliments: Verdures, fruita, embotits. Què collons, sempre militant per construir un entorn diferent, més sa i més respectuós, mentre la resta del ramat (llevat de quatre àvies i quatre mestresses de casa) van en el sentit contrari de la corrent. El carro no parava d'omplir-se "t'atreviràs a agafar la carn en blisters de porexpan?" Cap a la saca! "i què passa?!" Vaig anar agafant sense escrúpols ni miraments com en les millors èpoques d'estudiant, fins sentir una sensació d'alleujament, fins percebre que el món continuava girant igual de malament (o igual de bé) que la setmana anterior, quan la consciència em feia alinear millor l'eix sentiment-pensament-acció. 

Va ser terapèutic, com el bon nen, acostumat a esforçar-se per ser un bon minyó i que un dia va i agafa un pet com una gla. Serà que no tinc l'eix tan ben alineat com em pensava? Continuo pensant que la única manera de canviar la societat radica en milers (o milions) de canvis individuals en la conducta quotidiana, però potser és que com deia Machado als Proverbios y cantares "Yo vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas". En fi, el que em queda per aprendre...!