dimecres, 10 d’octubre del 2012

De vegades, tots som gent

El diumenge passat feia un esplèndid dia de tardor, un d'aquells de cel blau, sol radiant i aire fresc. Em vaig calçar les vambes i vaig sortir a córrer per l'itinerari que la Diputació de Barcelona ha senyalitzat a la Vall d'Olzinelles. Òbviament, el dia no només era esplèndid per a mi, de manera que ja des del principi em vaig començar a trobar tot de gent gaudint del mateix itinerari. Famílies passejant, grups d'amics practicant senderisme, ciclistes de muntanya... Hi havia més gent allà que al carrer major del poble. Era una típica situació que en algun altre moment m'hagués pogut atabalar. De fet, em venen al cap un grapat de persones del meu voltant que haguessin respòs a l'escena arrufant el nas i deixant anar alguna cosa així com "això sembla la rambla!". Però no va ser així; lluny d'aquesta reivindicació de solitud, el primer pensament que em va venir al cap va ser de felicitat. Diguem que em va alegrar veure com tanta gent, cadascú a la seva manera, gaudia d'aquell paisatge d'una forma respectuosa i compatible amb els demés. Segurament és que durant els últims mesos m'he trobat quasi setmanalment amb la solitud de la muntanya i això m'ha fet veure que si el que busco és aïllament, ja sé per quins camins m'he de posar. El cas és que em vaig alegrar de que una escena com aquesta em provoqués un somriure, enlloc d'una arrufada de nas.



dimarts, 2 d’octubre del 2012

TV3, la teva?

Al final, la única cosa que m'agradarà de TV3 és que parlen Català.

Sempre he tingut un sentiment de familiaritat cap a aquest canal, i fins i tot els últims anys sentia autèntic orgull pels programes i l'estil de Televisió de Catalunya. Programes originals com "Òpera en texans", que parlava d'un tema sovint poc accessible d'una forma entenedora i engrescadora; programes curiosos com "Què qui com?" o "Sota terra", que tot i que pel meu gust no estava del tot ben aconseguit, no deixava de ser un programa d'arqueologia en una franja horària privilegiada (arriscat i exemplar); programes molt interessants, com "Singulars" que, tot i que el seu presentador no m'acabava de fer el pes, portava convidats capaços d'encendre't una bombeta a la ment; o programes que donaven veu a moltes causes silenciades, com "el documental". Fins i tot els equivalents de premsa rosa parits per Televisió de Catalunya (com, per exemple, el convidat) tenien un format i un estil molt més digerible i atractiu que els seus homòlegs d'altres canals. Però les retallades han arribat, i s'han assegurat de tallar (o esquarterar) pel costat de la cultura. Resulta que el canal Esports 3 queda intacte i es podrà veure a més racons de Catalunya, i el club súper 3 comparteix canal amb el 33, però amb un curiós repartiment de quotes en que el 33 no comença a treure el cap fins ben entrades les deu de la nit. 

Lamentable i patètic. Tornem als temps foscos de "Mamachichos" en prime time i cultura en sessió golfa. Si algun dia som independents, passats uns anys ens queixarem de que "la gent només vol mirar televisió escombraries", però parem-nos a pensar un moment si és primer l'ou o la gallina. No em queixo de que es retalli quantitativament; potser és cert que tants canals eren insostenibles, però la manera com s'ha fet centra uns precedents idonis per a tenir una societat idiotitzada i desculturalitzada en el futur. Ah, i el més fort de tot, el que m'ha fer eriçar tots els pèls del cos és que el telenotícies migida del diumenge (no em pregunteu per què, però l'he vist avui per internet) hi va passar de puntetes i encara li va donar un enfoc positiu, com si el canvi fos un avanç per poder resoldre els problemes de cobertura que ha tingut darrerament Televisió de Catalunya. Ja fa temps que em costa veure el telenotícies de TV3 per la selecció tendenciosa i exageradament parcial de notícies i quotes de temps (per cert, el temps és la única secció que continuo mirant amb ganes), però he trobat d'una qualitat periodística baixíssima que el guió pintés aquests canvis com a positius per a TV3, des d'ara "la d'ells".