divendres, 2 de novembre de 2012

Irresponsabilitat ideològica quotidiana

Jugant, jugant, ja fa més d'un any que estic immers en la dinàmica del dia a dia d'aquesta nova vida. És l'antítesi del que he viscut durant els anys de doctorat; una feina que m'omple poc, però molt a prop de casa i que em deixa molt de temps lliure per a les altres fonts de realització que té aquesta vida. Aficions a part, una de les coses positives d'aquest modus vivendi és la de poder conciliar una mica més la forma de pensar amb la forma de viure. Sempre havia sigut del parer que és poc sa treballar a una hora amb tren de la feina, arribar cada vespre fet pols a casa i haver d'anar a comprar cuita corrents i amb mitja hora tot allò que necessites per a la setmana, arrassant una gran superfície comercial i ignorant el propi poble on vius perquè no tens temps de més. Aquesta nova vida m'ha permès, entre d'altres plaers, satisfer la set ideològica de portar una vida més tranquil·la, una vida en la que pugui destinar cert temps a cuinar i cert temps a comprar els aliments a les botigues del poble o al mercat municipal, contribuïnt així a un altre tipus d'economia en que la riquesa està menys concentrada i, per tant, el poder més diluït (i qui ho vulgui entendre, ja ho enterndrà).

Fins aquí, tot molt bé. El problema ve quan això comença a fer pujar el llistó. Quan comprar les coses al  lloc on toquen es converteix en una evidència moralment inqüestionable. L'altre dia, però, vaig viure una catarsi de rebuig a la responsabilitat ciutadana quan em vaig veure obligat a anar a comprar al supermercat Condis, aprofitant la darrera mitja hora d'obertura. Al principi havien de ser quatre coses necessàries per acabar el dia i tot just començar el següent. "Va, agafaré bajoques també..." "No, va, espera't a demà i compra-les a Can Rafalet o a Les Feixes de Campins" "I si aprofito i compro alguna cosa d'embutit?" "Va, no siguis impacient; ja aniràs demà a Can Castellanet o, si m'apures, a Ca l'Arenes". Prou, demà tinc altres coses a fer! El rampell va ser tan fort que vaig començar a omplir el carro de d'aliments: Verdures, fruita, embotits. Què collons, sempre militant per construir un entorn diferent, més sa i més respectuós, mentre la resta del ramat (llevat de quatre àvies i quatre mestresses de casa) van en el sentit contrari de la corrent. El carro no parava d'omplir-se "t'atreviràs a agafar la carn en blisters de porexpan?" Cap a la saca! "i què passa?!" Vaig anar agafant sense escrúpols ni miraments com en les millors èpoques d'estudiant, fins sentir una sensació d'alleujament, fins percebre que el món continuava girant igual de malament (o igual de bé) que la setmana anterior, quan la consciència em feia alinear millor l'eix sentiment-pensament-acció. 

Va ser terapèutic, com el bon nen, acostumat a esforçar-se per ser un bon minyó i que un dia va i agafa un pet com una gla. Serà que no tinc l'eix tan ben alineat com em pensava? Continuo pensant que la única manera de canviar la societat radica en milers (o milions) de canvis individuals en la conducta quotidiana, però potser és que com deia Machado als Proverbios y cantares "Yo vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas". En fi, el que em queda per aprendre...! 


        

3 comentaris:

  1. Si comprar al súper està mal fet, jo sóc un pecador de ca l'ample. Això depèn molt de cadascú, per mi comprar en llocs 'especialitzats' suposa una pèrdua de temps perquè no sóc un gourmet ni sé treure profit dels aliments, faig servir aquest temps per altres coses. També suposa una despesa econòmica que no puc assumir. Com en altres casos, i com dius que diu Machado, la guerra és dins teu, perquè són les teves idees. Els súpers grans no són més que la traducció de la forma de vida que la majoria viu avui en dia: facilitat al màxim i estalvi de temps. En detriment de la qualitat, és clar, però això sembla que importa menys.

    Per cert, et comento des del mòbil. Es pot, eh!

    ResponSuprimeix
  2. Doncs em fas molta enveja, treballant prop de casa i podent dur una vida més coherent amb la teva manera de ser. En la feina sovint projectem les nostres aspiracions vitals i no sé perquè ho fem. Bé, sí que ho sé, però vull dir que també podem projectar les nostres aspiracions a altres aspectes a la vida i no buscar en la feina més que el sou al final de mes intentant que el dia a dia ens resulti agradable i el balanç econòmic final també.

    En quant a la guarrada d'anar a comprar al Condis, em sembla genial que de vegades prioritzem el que realment ha d'anar a davant. No passa res per fer les coses diferents un dia. No per això ens "acostumarem" i anirem al Condis cada dia. I és millor anar-hi quan és necessari per no fastiguejar-te de les botiguetes de poble i poder seguir assaborint anar-hi quan es pot. Et sona?

    ResponSuprimeix
  3. Sí, suposo que és la sensació de nedar a contra corrent perquè, com bé dius, Xexu, el model "gran superfície" és un reflex del que som, i "allò que crec que hauríem de ser" està totalment dins meu. La gràcia està en saber trobar una mica la mida, no dramatitzar quan trepitgem fora de la línia que ens hem marcat i relaxar-nos una mica de tant en tant per assavorir millor el que fem. Sí que em sona, sí...

    ResponSuprimeix