divendres, 1 de març de 2013

La natura i jo

No sé a la resta de Catalunya, però avui a Sant Celoni, a més de ploure, hi fotia un vent d'aquells que dobleguen el paraigües i t'encasten les gotes d'aigua a l'orella (a Sant Celoni, "urèia"). Davant d'aquestes condicions meteorològiques, qui no sigui aficionat a córrer per la muntanya no entendrà que avui, només deixar la Núria a l'escola, sortís a fer un entrenament de disset quilòmetres muntanya amunt. M'estic preparant una cursa, i feia dies que volia fer un entrenament una mica digne, així que no he volgut esperar a que el temporal ens abandoni i he decidit sortir malgrat les condicions.

Les ràfegues de vent eren tan fortes i imprevisibles que tant bon punt em frenaven de baixada, com m'empenyien de pujada (o al revés).  El cas és que corrent amb aquest percal climatològic he tingut una sensació que no és nova, però que la vaig madurant cada cop que em ve. Córrer per la muntanya en aquestes condicions és dur i et suscita de forma intermitent l'assenyada pregunta de "què collons hi faig aquí?" Però a la vegada és una experiència que et lliga a la natura. És una mica com si estiguessis allà en un moment d'intimitat de la muntanya, com si percebessis allò que fa el bosc quan nosaltres no hi som, però ho fas amb una actitud no de tafaneria, sinó d'inclusió; com si el fet d'estar allà en un moment tan "íntim" et fes formar part de la muntanya. Com sempre, els sentiments i sensacions són difícils d'explicar, i més encara per un aficionat com jo que té mitja horeta abans d'anar a la feina, però per aquells o aquelles que no practiqueu aquest esport us diré que he tingut una sensació semblant a compartir solitàriament un moment "difícil" amb un nadó (o, si m'apures, amb una mascota, que en el meu cas té forma de gat). Aquells moments que passes amb la criatura enfebrada, que només troba consol amb els teus braços i et va mirant de tant en tant per assegurar-se de que no has marxat són durs mentre els vius (òbviament, preferiries estar roncant mentre ella dorm plàcidament al seu llit!), però alhora creen un vincle especial entre tu i aquella persona; un vincle que difícilment tindrà aquell qui només ha compartit jocs i moments fàcils amb la criatura en qüestió. Enteneu ara el que us vull dir?



           

1 comentari:

  1. La sensació de 'què collons hi faig aquí?' l'he tinguda sota alguns castells, però no és un moment d'unió amb la natura, sinó amb la humanitat, massa humanitat! La resta... no, no l'entenc. Per mi ets un pirat. I si bé potser algun dia tindré una criatura i entendré certes coses, dubto molt que entengui això de córrer per la muntanya en aquestes condicions.

    ResponSuprimeix