dimecres, 26 de setembre del 2012

Democràcia?


Quan veus a un funcionari de l'estat armat amb cuirassa, casc, mascareta, porra i botes militars, agafar pel cabell a un ciutadà armat amb uns pantalons i una camisa, estirat a terra i amb la cara destapada, mentre li etziba patades i cops de porra, ja res no té importància. No té importància la crisi, no té importància la independència i no té importància el coi de constitució espanyola. Arribats a aquest punt, la única cosa que es pot dir és que hem fracassat com a éssers humans i que, reconeixem-ho, el gos petaner que es passeja de nit pels contenidors del meu carrer és més persona que tots els que permeten o justifiquen aquest abús d'autoritat i de la força.

Les imatges sobre la manifestació d'ahir a Mardrid, en que milers de persones van desafiar la pluja i els anitavalots per reivindicar la dimissió de l'executiu haurà engendrat incomoditat entre molts ciutadans "de bé", convençuts de que "coaccionar als diputats d'aquesta manera és anar en contra de la democràcia, i és clar, no està bé...". Que aquesta frase vagi seguida d'un "amb Franco es vivia millor" no em desespera en absolut; és ben sabut que els hereus de la ideologia franquista tenen una visió distorsionada i malaltissa de la democràcia. Però el que em desespera de debò és sentir-ho en boca de persones que es consideren autèntics paladins del sistema democràtic i que, en canvi, no veuen cap atac a la democràcia en el fet que el directiu d'una translacional tingui més poder que el govern d'un país, o  que un ministre aprofiti el seu càrrec (democràticament concedit) per desviar milions de l'erari públic a la seva empresa personal, o que es negligeixin alguns articles de la constitució espanyola (votada en referèndum en el seu moment) com ara els referents l'accés gratuït a l'ensenyament bàsic, l'accés a la sanitat pública o el compromís del poder legislatiu per protegir les llengües minoritàries.  Sempre ens deixem endur per allò que és més evident, per les imatges de gent tombant tanques, però des d'un despatx es pot exercir més violència que tombant una tanca.

Les regles del joc s'han trencat, i no ho han fet els manifestants. En el joc de la democràcia, s'espera que el ciutadà voti uns representants que elaboraran unes lleis que ell es compromet a complir. Però l'abús d'autoritat, l'ocultació d'informació i la utilització del poder per als beneficis personals no entren dins d'aquest joc. Amb quina legitimitat es pot titllar d'antidemocràtica aquesta suposada "coacció" als diputats, quan molts d'aquests estan vulnerant cada dia les idees fonamentals del sistema? Qui s'atreveix a parlar de democràcia quan alguns personatges del Bundesbank o de la OCDE, que no només no hem votat, sinó que ni tan sols coneixem tenen més poder de decisió que els nostres propis representants?

Siguem una mica coherents a l'hora de jutjar, si us plau!



2 comentaris:

  1. La democràcia en aquest país, i entenguis país com el que cadascú vulgui, acaba justament en el moment que el ciutadà vota. Des de fa molt temps, no triem els nostres representants, triem els que tindran dret a desfalcar i corrompre's impunement. Agafar la cadira no és sinònim de treballar pel poble, al contrari, és sinònim de mirar per un mateix. Partint d'aquest inici, ja res de tot el que continua té sentit, no es pot exigir res a algú que no té intenció d'oferir-ho. Com a poble, ja que ells no compleixen la seva part, hauríem de poder fotre'ls fora de la cadira, si així ens sembla. Però no podem.

    ResponElimina
  2. Realment crec que hi ha un consens força ampli en que aquest sistema manca de mecanismes per evitar la seva pròpia perversió. Segurament el que cal és trobar-los i trobar el camí per assolir-los.

    ResponElimina