L'escola bressol

L'inici de l'escola bressol de la Núria m'ha generat, de nou, alguns dubtes sobre el sistema. Potser és que cada vegada tinc més tendència a mirar-me les coses amb perspectiva, a desproveir-me de tot allò que m'han dit que és normal i utilitzar la lògica i el sentit comú per fer-me una opinió sobre el tema.

Aquests dies a l'escola bressol he pogut viure l'escena d'una dotzena de nens intentant assumir la separació mentre dues educadores desbordades intentaven catalitzar i acompanyar aquest procés que pretén ser d'aprenentatge, però que en molts casos acaba sent d'ensinistrament. Nosaltres, personalment, no tenim cap necessitat de portar-hi a la Núria; jo tinc la sort de treballar només de tardes, i la Roser només de matins. Però, més enllà de que ens permetrà alliberar una estona al dia, hem considerat que tres horetes a l'escola bressol li poden ensenyar que no és el centre de l'univers; que els adults que l'envolten l'estimen molt, però que hi ha altres nens i nenes que tenen les mateixes necessitats afectives que ella; que les coses amb les que jugua es poden compartir i que res és de ningú; que quan els seus pares li diuen "adéu" no pretenen abandonar-la, sinó que tornaran al cap d'una estona. El que he pogut observar, però, és que en molts casos aquest procés d'aprenentatge s'acaba saldant amb hores i hores de plor ininterromput. És aquesta la millor forma d'aprendre la nova situació? Honestament, estic convençut de que aquest model de "guarderia" en que, després d'hores de plor, el nadó acaba assumint la realitat perquè no li queda més remei no té altre leit motif que no siguin els imperatius sociolaborals; és a dir, la necessitat de portar un sou a casa i, per tant, haver de deixar el nadó amb algú que se'n faci càrrec. És, doncs, un procés totalment artificial, forçat i que no és inherent a la nostra naturalesa. De fet, la sensació col·lectiva de que "és normal que els primers dies se'ls passi plorant; ha sigut sempre així" és un d'aquells autoenganys propiciat, en part, per la manca de memòria històrica. Sense anar més lluny, cap dels meus dos progenitors van tocar una guarderia o una escola bressol. No perquè l'abundància de recursos familiars permetés l'existència d'una mainadera, sinó perquè pertanyien a una època (una època que ha durat centenars o milers d'anys) en que la mare estava present (de forma no exclusiva, sinó en companyia d'altres mares i altres nadons) en els primers anys de vida de la criatura. El model social en que els dos progenitors treballen i s'han de separar de la criatura és tan recent que fins i tot les nostres àvies, encara presents, exclamen "tant petita i ja la porteu a la guarderia?! Pobreta..."

"I quin mal hi ha en l'ensinistrament? Al final tots hi hem passat i ens n'hem ensortit". Efectivament, les criatures tenen una gran resiliència i tothom acaba tirant endavant d'alguna manera o altra. Fa poc més d'un segle, en algunes masies penjaven als nadons davant la llar de foc perquè estiguessin calents i protegits dels gossos mentre tota la família estava treballant al camp, i de ben segur que aquests nadons van esdevenir adults, amb els seu més i els seus menys. Però és aquest el camí que volem seguir com a societat i com a éssers humans? Ningú no ens manava sortir de les cavernes o escalfar el menjar amb foc, però portem milions d'anys modificant el nostre modus vivendi, algunes vegades amb més encert que d'altres amb una voluntat, inherent a la nostra essència, de fer les coses millor. L'evolució social dels darrers anys ens ha acabat abocant, quasi inconscientment, a un model de vida en que es fa necessària l'aportació de dos sous per tal que una família pugui assolir cert benestar i igualtat de gènere en el sí de la societat, però potser algun dia acabarem entenent que ens hem oblidat de coses molt importants, i que aquest benestar i aquesta igualtat consisteixen en repartir les tasques amb més equitat, reservant sempre una bona part del temps a aquelles que a la llarga són més transcendents, com ara la criança.