He de reconèixer que la manifestació
per la independència de la diada no em va emocionar com ho havia fet
uns anys enrere la de l'estatut, convocada per Òmnium Cultural com a
resposta contundent a una vulneració flagrant i agressiva del que
queda de democràcia al nostre país. En un post anterior ja vaig
exposar les meves idees sobre la independència i el dret a decidir,
però us he de dir que a mesura que s'apropava el dia anava creixent
dins meu una mena de d'angoixa per formar part d'un col·lectiu
burgès que no s'ha mogut mai per la independència, però que està
convençut de que aquesta és la solució a tots els problemes. Fins
i tot un dia, mirant de casualitat un tros de la tertúlia del
programa "Divendres", una nauseabunda sensació de fàstic
em va inundar. No sé com coi van passar de la independència a una
crítica barata a Sánchez Gordillo, l'alcalde de Marinaleda, alegant
que -fixeu-vos!- cobrava un sou de diputat. Doncs és clar que cobra
un sou de diputat, tarugo! Però si mires un reportatge que corre per
internet sobre Marinaleda sabràs que el tio viu amb un nivell
d'humiltat que tu fot anys que ni ensumes, i que, per si fos poc,
acull a la seva pròpia casa a immigrants que es planten al poble amb
ganes de pencar. Se'm va regirar tant el dinar, que vaig haver de
canviar de canal, doncs em venien arcades de pensar que el proper dia
onze de setembre em manifestaria al costat d'aquella panda de pijos
burgesos i de tants altres milers de persones que se'ls miren pensant
"oh, sí que té raó, sí..."
Que ningú s'enganyi, la independència
de Catalunya no és, com molta gent intueix, la solució als
problemes que s'han derivat, sovint innecessàriament de la crisi.
Una Catalunya independent amb un govern de dretes (govern que, per
cert, no és independentista i serà el principal culpable, fent-s'ho
venir bé perquè no ho sembli, de que finalment aquesta idea no
progressi) continuarà reduint l'accés dels seus habitants a la
sanitat, continuarà discriminant el nivell educatiu dels seus menors
en funció de la renta dels seus progenitors, i continuarà fent
negoci a costa de l'erari públic. No, la independència no és la
solució als problemes socials que estem patint, ni tan sols és la
solució a la crisi econòmica, que hi continuarà sent. La
independència no té res a veure amb tot això. Estem parlant d'un
esdeveniment o una decisió que té una perspectiva de segles, un nou
context que afectarà als nets dels nostres nets, que serà
transversal als governs que puguin sorgir d'ara en endavant. I què?
si no hi hagués crisi, no demanaríeu la independència? Aquest
borreguisme i aquesta miopia històrica va fer trontollar la meva
decisió d'anar a la manifestació, però finalment vaig decidir que
no em donava la gana que tot aquest ideari impulsiu i impersonal,
guiat pels desitjos dels mass media s'apoderés d'aquest procés de
transformació.
La independència és un objectiu de
mínims en el que tocarà anar de bracet amb personatges
ideològicament molt distants a mi, i hauré de fer l'esforç
d'entendre que el camí no és deixar-hi de participar i que "es
confitin la seva moguda de barretina i calerons", sinó intentar
inundar el camp ideològic d'aquesta altra essència, de
l'independentisme vist com un exercici de democràcia real i de
legítim dret a l'autodeterminació dels pobles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada