Democràcia?

Quan veus a un funcionari de l'estat armat amb cuirassa, casc, mascareta, porra i botes militars, agafar pel cabell a un ciutadà armat amb uns pantalons i una camisa, estirat a terra i amb la cara destapada, mentre li etziba patades i cops de porra, ja res no té importància. No té importància la crisi, no té importància la independència i no té importància el coi de constitució espanyola. Arribats a aquest punt, la única cosa que es pot dir és que hem fracassat com a éssers humans i que, reconeixem-ho, el gos petaner que es passeja de nit pels contenidors del meu carrer és més persona que tots els que permeten o justifiquen aquest abús d'autoritat i de la força.

Les imatges sobre la manifestació d'ahir a Mardrid, en que milers de persones van desafiar la pluja i els anitavalots per reivindicar la dimissió de l'executiu haurà engendrat incomoditat entre molts ciutadans "de bé", convençuts de que "coaccionar als diputats d'aquesta manera és anar en contra de la democràcia, i és clar, no està bé...". Que aquesta frase vagi seguida d'un "amb Franco es vivia millor" no em desespera en absolut; és ben sabut que els hereus de la ideologia franquista tenen una visió distorsionada i malaltissa de la democràcia. Però el que em desespera de debò és sentir-ho en boca de persones que es consideren autèntics paladins del sistema democràtic i que, en canvi, no veuen cap atac a la democràcia en el fet que el directiu d'una translacional tingui més poder que el govern d'un país, o  que un ministre aprofiti el seu càrrec (democràticament concedit) per desviar milions de l'erari públic a la seva empresa personal, o que es negligeixin alguns articles de la constitució espanyola (votada en referèndum en el seu moment) com ara els referents l'accés gratuït a l'ensenyament bàsic, l'accés a la sanitat pública o el compromís del poder legislatiu per protegir les llengües minoritàries.  Sempre ens deixem endur per allò que és més evident, per les imatges de gent tombant tanques, però des d'un despatx es pot exercir més violència que tombant una tanca.

Les regles del joc s'han trencat, i no ho han fet els manifestants. En el joc de la democràcia, s'espera que el ciutadà voti uns representants que elaboraran unes lleis que ell es compromet a complir. Però l'abús d'autoritat, l'ocultació d'informació i la utilització del poder per als beneficis personals no entren dins d'aquest joc. Amb quina legitimitat es pot titllar d'antidemocràtica aquesta suposada "coacció" als diputats, quan molts d'aquests estan vulnerant cada dia les idees fonamentals del sistema? Qui s'atreveix a parlar de democràcia quan alguns personatges del Bundesbank o de la OCDE, que no només no hem votat, sinó que ni tan sols coneixem tenen més poder de decisió que els nostres propis representants?

Siguem una mica coherents a l'hora de jutjar, si us plau!

L'escola bressol

L'inici de l'escola bressol de la Núria m'ha generat, de nou, alguns dubtes sobre el sistema. Potser és que cada vegada tinc més tendència a mirar-me les coses amb perspectiva, a desproveir-me de tot allò que m'han dit que és normal i utilitzar la lògica i el sentit comú per fer-me una opinió sobre el tema.

Aquests dies a l'escola bressol he pogut viure l'escena d'una dotzena de nens intentant assumir la separació mentre dues educadores desbordades intentaven catalitzar i acompanyar aquest procés que pretén ser d'aprenentatge, però que en molts casos acaba sent d'ensinistrament. Nosaltres, personalment, no tenim cap necessitat de portar-hi a la Núria; jo tinc la sort de treballar només de tardes, i la Roser només de matins. Però, més enllà de que ens permetrà alliberar una estona al dia, hem considerat que tres horetes a l'escola bressol li poden ensenyar que no és el centre de l'univers; que els adults que l'envolten l'estimen molt, però que hi ha altres nens i nenes que tenen les mateixes necessitats afectives que ella; que les coses amb les que jugua es poden compartir i que res és de ningú; que quan els seus pares li diuen "adéu" no pretenen abandonar-la, sinó que tornaran al cap d'una estona. El que he pogut observar, però, és que en molts casos aquest procés d'aprenentatge s'acaba saldant amb hores i hores de plor ininterromput. És aquesta la millor forma d'aprendre la nova situació? Honestament, estic convençut de que aquest model de "guarderia" en que, després d'hores de plor, el nadó acaba assumint la realitat perquè no li queda més remei no té altre leit motif que no siguin els imperatius sociolaborals; és a dir, la necessitat de portar un sou a casa i, per tant, haver de deixar el nadó amb algú que se'n faci càrrec. És, doncs, un procés totalment artificial, forçat i que no és inherent a la nostra naturalesa. De fet, la sensació col·lectiva de que "és normal que els primers dies se'ls passi plorant; ha sigut sempre així" és un d'aquells autoenganys propiciat, en part, per la manca de memòria històrica. Sense anar més lluny, cap dels meus dos progenitors van tocar una guarderia o una escola bressol. No perquè l'abundància de recursos familiars permetés l'existència d'una mainadera, sinó perquè pertanyien a una època (una època que ha durat centenars o milers d'anys) en que la mare estava present (de forma no exclusiva, sinó en companyia d'altres mares i altres nadons) en els primers anys de vida de la criatura. El model social en que els dos progenitors treballen i s'han de separar de la criatura és tan recent que fins i tot les nostres àvies, encara presents, exclamen "tant petita i ja la porteu a la guarderia?! Pobreta..."

"I quin mal hi ha en l'ensinistrament? Al final tots hi hem passat i ens n'hem ensortit". Efectivament, les criatures tenen una gran resiliència i tothom acaba tirant endavant d'alguna manera o altra. Fa poc més d'un segle, en algunes masies penjaven als nadons davant la llar de foc perquè estiguessin calents i protegits dels gossos mentre tota la família estava treballant al camp, i de ben segur que aquests nadons van esdevenir adults, amb els seu més i els seus menys. Però és aquest el camí que volem seguir com a societat i com a éssers humans? Ningú no ens manava sortir de les cavernes o escalfar el menjar amb foc, però portem milions d'anys modificant el nostre modus vivendi, algunes vegades amb més encert que d'altres amb una voluntat, inherent a la nostra essència, de fer les coses millor. L'evolució social dels darrers anys ens ha acabat abocant, quasi inconscientment, a un model de vida en que es fa necessària l'aportació de dos sous per tal que una família pugui assolir cert benestar i igualtat de gènere en el sí de la societat, però potser algun dia acabarem entenent que ens hem oblidat de coses molt importants, i que aquest benestar i aquesta igualtat consisteixen en repartir les tasques amb més equitat, reservant sempre una bona part del temps a aquelles que a la llarga són més transcendents, com ara la criança.

Hi vaig ser, malgrat tot...

He de reconèixer que la manifestació per la independència de la diada no em va emocionar com ho havia fet uns anys enrere la de l'estatut, convocada per Òmnium Cultural com a resposta contundent a una vulneració flagrant i agressiva del que queda de democràcia al nostre país. En un post anterior ja vaig exposar les meves idees sobre la independència i el dret a decidir, però us he de dir que a mesura que s'apropava el dia anava creixent dins meu una mena de d'angoixa per formar part d'un col·lectiu burgès que no s'ha mogut mai per la independència, però que està convençut de que aquesta és la solució a tots els problemes. Fins i tot un dia, mirant de casualitat un tros de la tertúlia del programa "Divendres", una nauseabunda sensació de fàstic em va inundar. No sé com coi van passar de la independència a una crítica barata a Sánchez Gordillo, l'alcalde de Marinaleda, alegant que -fixeu-vos!- cobrava un sou de diputat. Doncs és clar que cobra un sou de diputat, tarugo! Però si mires un reportatge que corre per internet sobre Marinaleda sabràs que el tio viu amb un nivell d'humiltat que tu fot anys que ni ensumes, i que, per si fos poc, acull a la seva pròpia casa a immigrants que es planten al poble amb ganes de pencar. Se'm va regirar tant el dinar, que vaig haver de canviar de canal, doncs em venien arcades de pensar que el proper dia onze de setembre em manifestaria al costat d'aquella panda de pijos burgesos i de tants altres milers de persones que se'ls miren pensant "oh, sí que té raó, sí..."

Que ningú s'enganyi, la independència de Catalunya no és, com molta gent intueix, la solució als problemes que s'han derivat, sovint innecessàriament de la crisi. Una Catalunya independent amb un govern de dretes (govern que, per cert, no és independentista i serà el principal culpable, fent-s'ho venir bé perquè no ho sembli, de que finalment aquesta idea no progressi) continuarà reduint l'accés dels seus habitants a la sanitat, continuarà discriminant el nivell educatiu dels seus menors en funció de la renta dels seus progenitors, i continuarà fent negoci a costa de l'erari públic. No, la independència no és la solució als problemes socials que estem patint, ni tan sols és la solució a la crisi econòmica, que hi continuarà sent. La independència no té res a veure amb tot això. Estem parlant d'un esdeveniment o una decisió que té una perspectiva de segles, un nou context que afectarà als nets dels nostres nets, que serà transversal als governs que puguin sorgir d'ara en endavant. I què? si no hi hagués crisi, no demanaríeu la independència? Aquest borreguisme i aquesta miopia històrica va fer trontollar la meva decisió d'anar a la manifestació, però finalment vaig decidir que no em donava la gana que tot aquest ideari impulsiu i impersonal, guiat pels desitjos dels mass media s'apoderés d'aquest procés de transformació.

La independència és un objectiu de mínims en el que tocarà anar de bracet amb personatges ideològicament molt distants a mi, i hauré de fer l'esforç d'entendre que el camí no és deixar-hi de participar i que "es confitin la seva moguda de barretina i calerons", sinó intentar inundar el camp ideològic d'aquesta altra essència, de l'independentisme vist com un exercici de democràcia real i de legítim dret a l'autodeterminació dels pobles.

Independència

La independència no ha estat mai una prioritat de país per a mi i, de fet, uns anys enrere és poc probable que hagués assistit a una mani l'únic objectiu de la qual fos reivindicar-la, però a dia d'avui estic convençut que hem de perdre la por a l'exercici de la democràcia directa, a escollir com a poble el camí que volem seguir, encara que això impliqui un pas tant important com és l'escissió administrativa de l'estat al qual pertanyem. 

 El sentiment sobiranista de Catalunya no és un artifici o un caprici de fa quatre dies. Pots tirar enrere uns anys, unes dècades o uns segles, que sempre trobaràs moviments independentistes, situacions de crispació amb el govern central, literatura i premsa reclamant aquesta escissió... És una idea latent, una màxima que no ha deixat d'aflorar de tant en tant des de temps molt antics i que, mirat amb perspectiva història, sembla més plausible que algun dia es materialitzi, que no pas que es quedi al món platònic de les idees. Personalment ho veig com un matrimoni en crisi; cada cop que ens tirem un pet, Espanya es posa les mans al cap. Com tots els matrimonis en crisi, sembla normal dur a terme mesures que permetin reflotar el vaixell, però un cop s'han esgotat, un cop la parella ha anat al psicòleg, ha seguit una teràpia i, malgrat tot, no funciona, no val la pena seguir. Es signa un divorci, es passen uns mesos fotuts i després el temps dirà què hauria estat el millor. Pot ser que totes dues parts visquin millor, que visquin pitjor (cosa que portaria a la reconciliació) o que una d'elles en surti més beneficiada que l'altra. El cas és que fins que  no es faci el pas estarem en un constant purgatori d'incertesa i de conflicte que, francament, no val la pena mantenir. La història s'escriu a base de decisions valentes que el temps acaba jutjant, però que abans s'han d'haver pres. 

 En el cas del matrimoni Catalunya-Espanya, hi han hagut nombrosos intents de reflotar la relació. No els conec tots, però em ve al cap la proposta d'Enric Prat de la Riba de crear una Federació espanyola que inclogués Catalunya com a estat confederal, o el gest de Lluís Companys de participar en la formació de la II República Espanyola quan el que tocava era fer un front d'esquerres. Però el més recent és quan el 1978 es redacta i s'aprova una constitució que pretén considerar la realitat plurinacional d'Espanya com un valor, comprometent al govern a protegir les diferents llengües del territori. Trenta-quatre anys més tard, però, en comptes de tenir una Espanya que s'enorgulleix de que al seu país s'hi parlen quatre llengües i uns governs centrals que legislen per tal de protegir i potenciar les llengües minoritàries de l'estat, tenim una sensació constant de "fer nosa" i un atac sistemàtic a la llengua catalana. Nois, ho hem intentat i no ha resultat. La veritat és que heu desaprofitat una bona oportunitat de caminar junts. Potser ha arribat l'hora de plegar, no us sembla?