Al llarg de la darrera setmana han estat dues les ocasions en que la conversa amb amistats properes ha derivat cap al possible desenllaç de la decadència sistemàtica que pateix el nostre entorn polític. No cal anar a mitjans de comunicació alternatius; n'hi ha prou en treure el nas al recull de notícies del tot poderós Grup Godó o de l'ortodoxa Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per inundar-te de la sensació de que tot s'ensorra, de que és absolutament impossible que tanta corrupció se sostingui, i que aquesta vinculació entre exercir la política i parar la mà ens ha de portar indefectiblement a una mena de revolta o a algun gir copernicà en la manera d'estructurar el nostre país. Però el cert és que, honestament i amb la mà al cor, no tinc la més mínima sensació de que això acabi sent així. Galícia, per exemple, ha viscut sota un caciquisme descarat durant anys, i ni tan sols la gestió del prestige va fer canviar el rumb de la política galega. Les Illes Balears, pobrets, no poden haver gestat més corrupció a la seva política autonòmica i local i, en canvi, allí estan, governats per una panda de desaprensius, que es vendrien a la seva pròpia mare si amb això es poguessin comprar un cotxe més gran. I Catalunya, potser ha tocat menys calers, potser les formes són una mica menys casposes, però després del cas millet, després de que la fundació Trias Fargas (de CDC) estigués sota el punt de mira de les investigacions (encara no resoltes) de corrupció, després de les retallades en drets socials més grans de la història de la democràcia, resulta que el poble els avala amb els millors resultats d'unes eleccions generals que mai ha tret la coalició a la seva història.
Total, segur que la culpa de tot plegat és de la classe política? Vols dir que el poble s'aixecarà i exigirà un canvi de paradigma en la política? Sempre he estat un ferm defensor del model de país filomarxista, en el qual el mínim acceptable és que la ciutadania pagui un elevat percentatge d'impostos que repercuteixin posteriorment en la qualitat i l'abast dels serveis públics i en la protecció dels més necessitats. Però cada cop creix més al meu voltant (i també dins meu) la sensació de que això ja no és possible (si més no en aquesta era), i que el canvi vindrà pel fet que cada vegada hi hagi més gent que intenti viure el màxim possible al marge del sistema. Temps enrere, quan veia comunitats que intentaven crear les seves pròpies xarxes per ser el màxim independents possibles del sistema (incloent el pagar els mínims impostos possible) no m'hi sentia identificat i pensava que el que cal fer és lluitar fins al final per aconseguir que el sistema funcioni, que tu treballis, paguis els teus impostos i obtinguis uns serveis a canvi (com a mínim!). Però a hores d'ara em plantejo seriosament si això no és enganyar-se a un mateix. Els crits del moviment 15M o de la PAH són molt forts, som moviments que sempre ens hem fet sentir, però això no vol dir que siguem representatius del poble, del que vol la societat. La societat està dominada per la gent que d'aquí uns mesos ni se'n recordarà del Bárcenas, està dominada per totes aquelles persones que es pensen que fer política significa escollir entre el PP i el PSOE, per aquella gent que quan el mesies i el seu apòstol Francesc Oms expliquen que no hi ha diners i que -és clar- d'algun lloc hem de retallar, es limiten a baixar la mirada i repetir el missatge amb cara de condescendència ("clar, és que si no n'hi ha, d'algun lloc hem de retallar..."). Desenganyem-nos, aquells que cada vegada que paguem l'IVA recordem que un 70% del frau fiscal és degut a grans fortunes, paraisos fiscals i grans multinacionals, els que no perdem de vista que l'estat espanyol es gasta quasi setze mil milions d'euros en defensa som, en realitat, la minoria. A san de què, doncs, podem esperar que la resta canviï perquè nosaltres ho diem? Les revolucions, els canvis bruscos de paradigma, les fan les majories, i per molt que ens dolgui acceptar-ho, nosaltres no ho som.
La reflexió és relativament nova, però la sensació, la veueta interna que em diu que això no va pel camí de canviar, que el poder ha sabut veure com perpetuar-se i com mantenir-se en el "això és insostenible" sense que arribi a petar; aquesta profunda sensació ja fa temps que la tinc. Afegir-hi la part racional (el raonament) m'ha fet pensar, a més, que potser aquestes persones que aposten per construir xarxes d'interacció que funcionin el màxim possible al marge del sistema són, en realitat, el futur del canvi. Un nucli de gravetat que acabi aglutinant mestres, metges i professionals de tot tipus amb unes noves regles del joc. Una mena de kibbutz funcionals que acabin fent una massa crítica que dóna l'esquena al sistema, fins que aquest s'acaba enfonsant pel pes de la seva pròpia merda que no pot ser sustentada per una societat buida, sense contingut, sense opinió pròpia i amb els valors prefabricats.
En fi, el temps dirà...
