Mulet: Combatre el fanatisme amb fanatisme

J. M. Mulet acaba de treure un nou llibre, aquest cop sobre alimentació. No voldria per res del món fer-li publicitat, però saber que quasi ningú visita aquest bloc em permet rajar amb certa llibertat i sense temptacions de reescriure el text perquè soni més refinat.

Jo no em llegiré el llibre. No vull dir que en algunes coses J. M. Mulet no tingui raó, però desconfio d'aquesta obsessió malaltissa per disparar aferrissadament contra tot allò que faci certa olor a "alternatiu", sense esmerçar ni mitja quilocaloria en criticar (ni que sigui de forma constructiva) algunes de les conseqüències nefastes que té la opció que ell defensa. És cert que estem davant d'una maera o d'una moda d'allò que és "alternatiu", però alguna cosa haurà fet créixer aquesta corrent de pensament, que durant molt de temps ha competit amb minoria davant de governs, grans indústries i mitjans de comunicació i, malgrat tot, ha anat acumulant seguidors. Segurament hi ha "teràpies alternatives" (el principal ase dels cops de J. M. Mulet) que són una enganyifa per fotre calers a costa de la por, però també la medicina convencional ha mentit deliveradament en nombroses ocasions per inflingir la por a la població i fer calers (molts més, per cert) a costa d'això. I el que és pitjor de tot: en ocasions ho ha fet avalada per suposats estudis científics, publicats en revistes d'impacte que s'haurien de fer mirar una mica allò del "conflicte d'interessos". En el cas de l'alimentació, és molt possible que algunes de les pors que prediquen els antitrangènics o proecològics siguin exagerades, però combatre aquestes exageracions alavant els transgènics i l'ús de pesticides em sembla una opció fanàtica i perversa. Sense ni tan sols entrar en el debat sobre la salut humana, és una realitat que l'extensió de les llavors transgèniques està empobrint la població de països com la Índia, i l'ús massiu i forassenyat de pesticides o d'agricultura intensiva ha contaminat aqüífers i ha saturat el mercat de verdures que sovint acaben als contenidors dels grans supermercats. És molt fàcil que et surtin seguidors de sota les pedres si dius que ets "natural" o "alternatiu", però també és molt fàcil que aplaudeixin les teves iniciatives per erradicar la fam al món si saps vendre motos com les de l'arros daurat. Sé que l'objectiu central del llibre de J. M. Mulet no és abordar els aspectes ambientals i macroeconòmics del model alimentari industrial, però escriure un llibre sobre el tema i no dedicar ni un sol capítol a parlar de les conseqüències negatives que ha tingut la industrialització desmesurada de l'agricultura, em sembla d'una miopia insalubre.

En fi, suposo que no deixarem mai aquesta filosofia de bàndols i d'etiquetes, de "jo sóc d'aquests" o "jo no crec en això", sense destinar cap esforç a agafar una mica de perspectiva i exercitar el pensament crític de debò, criticant els excessos d'altres corrents de pensament, però sent capaços de fer una bona crítica de la nostra pròpia. Com diu Claudi Mans en un post sobre aquest mateix llibre (més condescendent que el meu), treballs com aquest són parets de cementiri: "ni els de fora volen entrar-hi, ni els de dintre poden sortir-ne".

Comparteixo també la reflexió de Claudi Mans que diu que "cap creença assumida emocionalment pot ser modificada per la via racional". Però crec que aquells que s'erigeixen com a guardians incorruptibles de la rao s'haurien de plantejar perquè aquesta està perdent tants adeptes (i no s'hi val allò tan simplista de "lo natural vende").

Una mirada al passat

"No has canviat gens...!". Va ser la frase estrella de la trobada d'ahir. La veritat és que sempre havia sigut una mica ranci amb aquestes coses i no tenia excessiva curiositat per les trobades d'antics alumnes de l'escola, però aquest cop, potser per la xifra rodona (aviat farà vint anys que vam acabar), o potser per la paternitat, em va fer una il·lusió especial anar-hi i retrobar antics companys, la majoria d'ells desapareguts per mi durant vint anys.

Suposo que qui més qui menys, tots juguem un rol diferent en funció de l'entorn on ens trobem. Els personatges que tenen la sort de ser més genuïns tendeixen a no alterar gaire el seu paper, i els que tenen (o tenim) més problemes d'autoestima tendim a adaptar-nos més a cada situació. Això no vol dir que siguem persones diferents, però està clar (i trobo que és fins a cert punt natural) que la confiança, el llenguatge, el grau de coneixement mutu o les vivències experimentades conjuntament ens conviden a obrir-nos d'una manera diferent en cadascun dels ambients. Aquests dies previs a la trobada m'ha estat inevitable pensar i intentar recordar quin era el meu rol, el meu personatge en aquell grup, i preguntar-me què passaria quan ens trobéssim. Mantindríem aquell paper? Tornaríem a ser el personatge que érem? No es pot dir que aquelles persones siguin unes desconegudes per a tu, però dels 13 als 33 han passat tantes coses que podria ser com trobar-te amb gent totalment nova... El resultat, com sempre, no es pot universalitzar. Ahir a la nit em vaig retrobar amb persones que "no havien canviat gens", que parlaven igual, es movien igual i tenien actituds fàcilment extrapolables a les de la preadolescència; però també em vaig trobar persones que no reconeixderia si ens creuéssim pel carrer i que només després de molt parlar-hi m'evocaven aquell o aquella amb qui havia compartit aula vint anys enrere.

En qualsevol cas, estic molt content d'haver-hi anat. Va ser una trobada molt bonica.

La natura i jo

No sé a la resta de Catalunya, però avui a Sant Celoni, a més de ploure, hi fotia un vent d'aquells que dobleguen el paraigües i t'encasten les gotes d'aigua a l'orella (a Sant Celoni, "urèia"). Davant d'aquestes condicions meteorològiques, qui no sigui aficionat a córrer per la muntanya no entendrà que avui, només deixar la Núria a l'escola, sortís a fer un entrenament de disset quilòmetres muntanya amunt. M'estic preparant una cursa, i feia dies que volia fer un entrenament una mica digne, així que no he volgut esperar a que el temporal ens abandoni i he decidit sortir malgrat les condicions.

Les ràfegues de vent eren tan fortes i imprevisibles que tant bon punt em frenaven de baixada, com m'empenyien de pujada (o al revés).  El cas és que corrent amb aquest percal climatològic he tingut una sensació que no és nova, però que la vaig madurant cada cop que em ve. Córrer per la muntanya en aquestes condicions és dur i et suscita de forma intermitent l'assenyada pregunta de "què collons hi faig aquí?" Però a la vegada és una experiència que et lliga a la natura. És una mica com si estiguessis allà en un moment d'intimitat de la muntanya, com si percebessis allò que fa el bosc quan nosaltres no hi som, però ho fas amb una actitud no de tafaneria, sinó d'inclusió; com si el fet d'estar allà en un moment tan "íntim" et fes formar part de la muntanya. Com sempre, els sentiments i sensacions són difícils d'explicar, i més encara per un aficionat com jo que té mitja horeta abans d'anar a la feina, però per aquells o aquelles que no practiqueu aquest esport us diré que he tingut una sensació semblant a compartir solitàriament un moment "difícil" amb un nadó (o, si m'apures, amb una mascota, que en el meu cas té forma de gat). Aquells moments que passes amb la criatura enfebrada, que només troba consol amb els teus braços i et va mirant de tant en tant per assegurar-se de que no has marxat són durs mentre els vius (òbviament, preferiries estar roncant mentre ella dorm plàcidament al seu llit!), però alhora creen un vincle especial entre tu i aquella persona; un vincle que difícilment tindrà aquell qui només ha compartit jocs i moments fàcils amb la criatura en qüestió. Enteneu ara el que us vull dir?

           

Donar l'esquena al sistema

Al llarg de la darrera setmana han estat dues les ocasions en que la conversa amb amistats properes ha derivat cap al possible desenllaç de la decadència sistemàtica que pateix el nostre entorn polític. No cal anar a mitjans de comunicació alternatius; n'hi ha prou en treure el nas al recull de notícies del tot poderós Grup Godó o de l'ortodoxa Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per inundar-te de la sensació de que tot s'ensorra, de que és absolutament impossible que tanta corrupció se sostingui, i que aquesta vinculació entre exercir la política i parar la mà ens ha de portar indefectiblement a una mena de revolta o a algun gir copernicà en la manera d'estructurar el nostre país. Però el cert és que, honestament i amb la mà al cor, no tinc la més mínima sensació de que això acabi sent així. Galícia, per exemple, ha viscut sota un caciquisme descarat durant anys, i ni tan sols la gestió del prestige va fer canviar el rumb de la política galega. Les Illes Balears, pobrets, no poden haver gestat més corrupció a la seva política autonòmica i local i, en canvi, allí estan, governats per una panda de desaprensius, que es vendrien a la seva pròpia mare si amb això es poguessin comprar un cotxe més gran. I Catalunya, potser ha tocat menys calers, potser les formes són una mica menys casposes, però després del cas millet, després de que la fundació Trias Fargas (de CDC) estigués sota el punt de mira de les investigacions (encara no resoltes) de corrupció, després de les retallades en drets socials més grans de la història de la democràcia, resulta que el poble els avala amb els millors resultats d'unes eleccions generals que mai ha tret la coalició a la seva història.

Total, segur que la culpa de tot plegat és de la classe política? Vols dir que el poble s'aixecarà i exigirà un canvi de paradigma en la política? Sempre he estat un ferm defensor del model de país filomarxista, en el qual el mínim acceptable és que la ciutadania pagui un elevat percentatge d'impostos que repercuteixin posteriorment en la qualitat i l'abast dels serveis públics i en la protecció dels més necessitats. Però cada cop creix més al meu voltant (i també dins meu) la sensació de que això ja no és possible (si més no en aquesta era), i que el canvi vindrà pel fet que cada vegada hi hagi més gent que intenti viure el màxim possible al marge del sistema. Temps enrere, quan veia comunitats que intentaven crear les seves pròpies xarxes per ser el màxim independents possibles del sistema (incloent el pagar els mínims impostos possible) no m'hi sentia identificat i pensava que el que cal fer és lluitar fins al final per aconseguir que el sistema funcioni, que tu treballis, paguis els teus impostos i obtinguis uns serveis a canvi (com a mínim!).  Però a hores d'ara em plantejo seriosament si això no és enganyar-se a un mateix. Els crits del moviment 15M o de la PAH són molt forts, som moviments que sempre ens hem fet sentir, però això no vol dir que siguem representatius del poble, del que vol la societat. La societat està dominada per la gent que d'aquí uns mesos ni se'n recordarà del Bárcenas, està dominada per totes aquelles persones que es pensen que fer política significa escollir entre el PP i el PSOE, per aquella gent que quan el mesies i el seu apòstol Francesc Oms expliquen que no hi ha diners i que -és clar- d'algun lloc hem de retallar, es limiten a baixar la mirada i repetir el missatge amb cara de condescendència ("clar, és que si no n'hi ha, d'algun lloc hem de retallar..."). Desenganyem-nos, aquells que cada vegada que paguem l'IVA recordem que un 70% del frau fiscal és degut a grans fortunes, paraisos fiscals i grans multinacionals, els que no perdem de vista que l'estat espanyol es gasta quasi setze mil milions d'euros en defensa som, en realitat, la minoria. A san de què, doncs, podem esperar que la resta canviï perquè nosaltres ho diem? Les revolucions, els canvis bruscos de paradigma, les fan les majories, i per molt que ens dolgui acceptar-ho, nosaltres no ho som.

La reflexió és relativament nova, però la sensació, la veueta interna que em diu que això no va pel camí de canviar, que el poder ha sabut veure com perpetuar-se i com mantenir-se en el "això és insostenible" sense que arribi a petar; aquesta profunda sensació ja fa temps que la tinc. Afegir-hi la part racional (el raonament) m'ha fet pensar, a més, que potser aquestes persones que aposten per construir xarxes d'interacció que funcionin el màxim possible al marge del sistema són, en realitat, el futur del canvi. Un nucli de gravetat que acabi aglutinant mestres, metges i professionals de tot tipus amb unes noves regles del joc. Una mena de kibbutz funcionals que acabin fent una massa crítica que dóna l'esquena al sistema, fins que aquest s'acaba enfonsant pel pes de la seva pròpia merda que no pot ser sustentada per una societat buida, sense contingut, sense opinió pròpia i amb els valors prefabricats.

En fi, el temps dirà...

Hem nascut per córrer?

Ahir vaig acabar finalment el llibre "Nascuts per córrer" del Christopher MacDougall. És una fricada escrita amb un estil poc brillant sobre una tribu d'indis del nord de Mèxic que té el córrer llargues distàncies tant integrat a la seva vida  que són capaços de córrer 80 Km durant una setmana seguida sense perdre el somriure dels llabis. La trama principal, una descripció més o menys novel·lada sobre uns fets que van succeir veritablement, tracta d'un exboxador yankie que fa temps que s'ha instal·lat a viure amb ells, i que vol organitzar una cursa més o menys secreta entre els cracs de la ultradistància de muntanya als USA i aquests indis tímids i reservats, que viuen en coves i s'alimenten de blat de moro. Paral·lelament a aquesta història, però, l'autor introdueix llargues reflexions i informació històrica sobre la cursa d'ultrafons. És un esport on les dones poden arribar a superar als homes, on tot i necessitar molta energia i molta proteïna, la major part de cracs mundials són vegetarians i mengen com pobres, on personatges amb una complexió aparentment poc esportiva despunten clarament sobre d'altres amb un cos canònicament atlètic, on habitualment un corredor de quaranta anys guanya a un de dinou (actualment s'està trencant aquesta màxima, però igualment, que corredors de quaranta en amunt ostentin segones i terceres posicions no es veu a cap altre esport), i on hi ha corredors moderns i occidentals que als seus trenta-i-escaig o quaranta anys han aconseguit curar lesions mitjançant la pràctica del córrer descalç. En resum, un seguit d'aparents contrasentits que l'escriptor (periodista de formació)  en va estirant el fil.

D'entre totes les reflexions i explicacions n'hi ha una que m'ha interessat especialment (per la vessant científica, suposo). Resulta que uns paleontòlegs aficionats a córrer es van preguntar si això ens conferia un avantatge evolutiu. Alguna cosa hi ha d'haver als nostres gens que empenyin a milers de persones a córrer distàncies insultants per la muntanya... Al començament es van descebre una mica, pensant que havien estat víctimes de la síndroma del martell (aquella que diu que quan tens un martell a la mà veus claus per tot arreu). És evident que els humans som uns corredors nefastos. D'entrada, anem sobre dues potes, la qual cosa ens limita moltíssim la velocitat i, a més, estem més aviat poc musculats. Però això són virtuts únicament per a la velocitat. Si ens fixem en el guepard de la sabana (però el mateix valdria per al conill) veurem com l'animal arqueja el cos unint les potes del davant amb les del darrere, fet que apreta totes les vísceres cap al diagrafma, buidant els pulmons d'aire. Quan surt projectat, estira els pulmons al màxim fent-hi entrar tot l'aire possible. Quina màquina més perfecta! Fins a cert punt... Aquesta qualitat anatòmica l'obliga a tenir una freqüència respiratòria lligada a la freqüència de passes. A aquesta limitació se li afegeix que l'animal, com tots els que tenen pèl, no sua, sinó que transpira únicament pels pulmons. El resultat és que el guepard pot córrer molt ràpid, però fins i tot quan està trotant a una velocitat mitja, únicament ho pot fer durant un temps limitat. De fet, no cal anar tan lluny. Sovint surto a córrer amb un company que té un gos. L'animal sol venir amb nosaltres i s'ho passa pipa corrent amunt i avall pel bosc, però quan arriba el bo de l'estiu s'ha acabat la comanyia; l'àgil animal és incapaç de seguir el nostre ritme suau per la muntanya durant més de cinc quilòmetres (més o menys, la metitat del que correm nosaltres sense portar aigua a sobre) perquè la calor el podria matar.

Tot això ens porta a pensar que potser l'Homo sapiens no despuntava com a corredor veloç, però sí que era el rei en llargues distàncies. Aquesta idea fins i tot podria ajudar a explicar perquè vam sobreviure a l'Homo neanderthalis, que segons sembla va coexistir amb els nostres avantpassats durant una època en que encara no erem massa bons en la utilització d'eines, ni havíem desenvolupat tant la intel·ligència com ho faríem posteriorment. Segons aquesta hipòtesi, quan les glaceres es van retirar i els boscos es van convertir en prats i sabanes, l'estratègia d'arraconar les bèsties i matar-les a còpia de llances i força bruta ja no era tan eficient. En canvi, anar perseguint en grup a un antílop fins que caigués esgotat i donar-li el cop final de gràcia, podia conferir un bon avantatge evolutiu. Els paleontòlegs en qüestió no en tenien prou amb una hipòtesi i es van dedicar a buscar tribus africanes primitives que utilitzessin aquest mètode. En plena globalització va ser una tasca difícil i descebedora, doncs la majoria es dedicaven al turisme, a l'alcoholisme o a la prostitució. Però va resultar que un petit grup de boxquimans encara utilitzaven aquest mètode. Els més grans de la tribu anaven al davant tot trotant i fent allunyar l'animal, mentre que els més joves anaven una mica més enrere; quan els primers aconseguien relentir el ritme de la persecució per esgotament de la presa, arribaven els segons, més musculats, i enllestien la feina. Revelador! De fet, no cal anar tant lluny. Tinc un oncle originari de Grijalba, un petit poble de Castilla y León situat enmig d'enormes extensions de blat separades només per quatre arbrets. Allà es practica un tipus de cacera anomenada "córrer la perdiu" i que consisteix justament en anar perseguin la perdiu per aquests extensos camps on la pobra bèstia no s'hi pot amagar. El vol gallinaci de la perdiu només li permet fer uns metres cada vegada i al final, quan la bestiola està esgotada, l'agafen amb les mans (tal qual).

Òbviament, la paleontologia és una ciència delicada que ha de combinar l'inductivisme (l'empirisme bàsic de fer un experiment i mirar què passa) amb el deductivisme (agafar proves d'aquí i d'allà i construir una teoria el més versemblant possible i que serà vàlida fins que en surti una de més versemblant, o fins que aparegui una evidència experimental que la contradigui). No obstant, ho he trobat un raonament brillant i que pot ajudar a entendre perquè un mamífer esprimatxat i bíped, que encara no sabia fer servir eines, va arribar a triomfar evolutivament a la sabana africana. Bé, i que constitueix un ingredient més per respondre a la pregunta clau del llibre: "Hem nascut per córrer?"

         

Irresponsabilitat ideològica quotidiana

Jugant, jugant, ja fa més d'un any que estic immers en la dinàmica del dia a dia d'aquesta nova vida. És l'antítesi del que he viscut durant els anys de doctorat; una feina que m'omple poc, però molt a prop de casa i que em deixa molt de temps lliure per a les altres fonts de realització que té aquesta vida. Aficions a part, una de les coses positives d'aquest modus vivendi és la de poder conciliar una mica més la forma de pensar amb la forma de viure. Sempre havia sigut del parer que és poc sa treballar a una hora amb tren de la feina, arribar cada vespre fet pols a casa i haver d'anar a comprar cuita corrents i amb mitja hora tot allò que necessites per a la setmana, arrassant una gran superfície comercial i ignorant el propi poble on vius perquè no tens temps de més. Aquesta nova vida m'ha permès, entre d'altres plaers, satisfer la set ideològica de portar una vida més tranquil·la, una vida en la que pugui destinar cert temps a cuinar i cert temps a comprar els aliments a les botigues del poble o al mercat municipal, contribuïnt així a un altre tipus d'economia en que la riquesa està menys concentrada i, per tant, el poder més diluït (i qui ho vulgui entendre, ja ho enterndrà).

Fins aquí, tot molt bé. El problema ve quan això comença a fer pujar el llistó. Quan comprar les coses al  lloc on toquen es converteix en una evidència moralment inqüestionable. L'altre dia, però, vaig viure una catarsi de rebuig a la responsabilitat ciutadana quan em vaig veure obligat a anar a comprar al supermercat Condis, aprofitant la darrera mitja hora d'obertura. Al principi havien de ser quatre coses necessàries per acabar el dia i tot just començar el següent. "Va, agafaré bajoques també..." "No, va, espera't a demà i compra-les a Can Rafalet o a Les Feixes de Campins" "I si aprofito i compro alguna cosa d'embutit?" "Va, no siguis impacient; ja aniràs demà a Can Castellanet o, si m'apures, a Ca l'Arenes". Prou, demà tinc altres coses a fer! El rampell va ser tan fort que vaig començar a omplir el carro de d'aliments: Verdures, fruita, embotits. Què collons, sempre militant per construir un entorn diferent, més sa i més respectuós, mentre la resta del ramat (llevat de quatre àvies i quatre mestresses de casa) van en el sentit contrari de la corrent. El carro no parava d'omplir-se "t'atreviràs a agafar la carn en blisters de porexpan?" Cap a la saca! "i què passa?!" Vaig anar agafant sense escrúpols ni miraments com en les millors èpoques d'estudiant, fins sentir una sensació d'alleujament, fins percebre que el món continuava girant igual de malament (o igual de bé) que la setmana anterior, quan la consciència em feia alinear millor l'eix sentiment-pensament-acció. 

Va ser terapèutic, com el bon nen, acostumat a esforçar-se per ser un bon minyó i que un dia va i agafa un pet com una gla. Serà que no tinc l'eix tan ben alineat com em pensava? Continuo pensant que la única manera de canviar la societat radica en milers (o milions) de canvis individuals en la conducta quotidiana, però potser és que com deia Machado als Proverbios y cantares "Yo vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas". En fi, el que em queda per aprendre...! 

        

De vegades, tots som gent

El diumenge passat feia un esplèndid dia de tardor, un d'aquells de cel blau, sol radiant i aire fresc. Em vaig calçar les vambes i vaig sortir a córrer per l'itinerari que la Diputació de Barcelona ha senyalitzat a la Vall d'Olzinelles. Òbviament, el dia no només era esplèndid per a mi, de manera que ja des del principi em vaig començar a trobar tot de gent gaudint del mateix itinerari. Famílies passejant, grups d'amics practicant senderisme, ciclistes de muntanya... Hi havia més gent allà que al carrer major del poble. Era una típica situació que en algun altre moment m'hagués pogut atabalar. De fet, em venen al cap un grapat de persones del meu voltant que haguessin respòs a l'escena arrufant el nas i deixant anar alguna cosa així com "això sembla la rambla!". Però no va ser així; lluny d'aquesta reivindicació de solitud, el primer pensament que em va venir al cap va ser de felicitat. Diguem que em va alegrar veure com tanta gent, cadascú a la seva manera, gaudia d'aquell paisatge d'una forma respectuosa i compatible amb els demés. Segurament és que durant els últims mesos m'he trobat quasi setmanalment amb la solitud de la muntanya i això m'ha fet veure que si el que busco és aïllament, ja sé per quins camins m'he de posar. El cas és que em vaig alegrar de que una escena com aquesta em provoqués un somriure, enlloc d'una arrufada de nas.